Estic segur que els socialistes espanyols, com bons socialistes són defensors, i ho han demostrat sobradament, dels drets de les persones. I estic convençut també que en el seu conjunt es troben bé en la seva condició d’espanyols i com és legítim i natural quan es disposa d’un estat, no tenen problemes d’identitat ni de pertinença. La noció de pertinença és deguda , a més de moltes raons, a sentiments i drets que tenen les persones i també els pobles i, en aquest cas, els drets són drets col·lectius. A més, en el cas dels socialistes i de les esquerres en general, aquests drets col·lectius són principis que figuren inclús en els estatuts fundacionals dels seus partits en un apartat que parla del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.
Els partits de dreta, els de la gent en general ben estant, no és que no tinguin sentiments, en tenen en particular un de molt arrelat -ells sabran per què!- el sentiment religiós. Però sobretot tenen un sentiment que eclipsa tots els demés que és l’afany del profit que generalment ofega sentiments i principis.
Que la dreta espanyola, o catalana o turca, sigui nacionalista no ha d’estranyar a ningú; si gratem bé sempre hi trobarem un interès econòmic a més d’ un factor de dominació política sobre uns altres individus o col·lectius, ja siguin grups ètnics o altres nacions.
A la sortida del franquisme el socialisme català i els socialistes espanyols immigrats a Catalunya per raons econòmiques van saber trobar la manera d’unir-se i crearen el Partit dels Socialistes de Catalunya o PSC, i ho feren sota la bandera del socialisme i del catalanisme. Un catalanisme que durant la República va fer seu el moviment obrer, des del POUM als comunistes del PSUC amb Joan Comorera. Els anarquistes no foren catalanistes a nivell de la Confederació, però cal constatar que a les sigles CNT hi a la N de Nacional (espanyola, per descomptat, ells tan internacionalistes!) Tanmateix els anarquistes catalans foren catalanistes a nivell personal, ( Tots els que vaig conèixer a París eren catalanistes, Joan Ferrer que epublicava Solidaritat Obrera, Marimón..).
Tornant a la transició democràtica aquesta unió del socialisme espanyol i català, dels Reventós i Obiols va funcionar fins arribar a governar el PSC a Catalunya amb Pasqual Maragall president de la Generalitat. I això, malgrat els esforços inicials del nacionalisme espanyol dels Guerra i &, més preocupats (no solament ells) en salvar “la unidad de “la pàtria española” que de trencar les estructures heretades del franquisme com s’ha pogut constar.
Desprès del fracàs sense pal·liatius dels útims temps cal parlar clar. Al PSC hi ha dues sensibilitats i els temps reclamen l’alternança, una alternança autèntica i no un simulacre, i la situació actual demana tornar a la imatge del PSC que es va mantenir fins que es va trencar al Congrés de Sitges.
D’ençà, tenim un PSC, com l’ha definit algú, amb “una fortalesa interna, de ferro, i una feblesa externa”. I ha arribat l’hora d’ intentar que sigui al revés. I quan més aviat millor. No sé quina és la tecla que s’ha de tocar però les properes primàries no poden arribar sense que la societat catalana no hagi percebebut i no li quedi cap dubte, que el PSC és un partit socialista català subirà no submís al PSOE.
I si aquest intent fracassa que quedi ben clar igualment que la responsabilitat serà d’aquells que s’oposen al necessari canvi d’imatge del socialisme a Catalunya quan ells s’han pogut beneficiar fins al final d’una unitat sense falles i d’una lleial col·laboració.