Diu Josep Ramoneda rotundament en el seu article Tornar la paraula a la ciutadania, que “L’Estat de les autonomies està esgotat. Ja ningú creu en ell”. (…) que està amortitzat, no ha resolt el problema pel al qual va ser creat -la inserció de Catalunya i el País Basc a Espanya- i ha creat enormes bosses de poder corporatiu i clientelar. Considera que “l’Estat de les autonomies ha donat recer a una versió postmoderna del vell caciquisme”, i a més pensa que “ l’eterna cançó federalista no ha passat mai d’un eslogan.
Segons ell, al PP creuen que ha arribada l’hora de la re centralització, i el País Basc i Catalunya, es miren cap la independència.
En el seu article Ramoneda diu també que “un govern que renega de les seves promeses en set mesos, s’ha de sotmetre al control democràtic, tornar als principis bàsics de la democràcia. (…) tornar l’última paraula als ciutadans”.
I en l’eventual consulta creu que “ l’Estat autonòmic també ha de passar per les urnes”. El problema, per ell, ja no és el pacte fiscal del qual vaticina un fracàs anunciat. I com molts ciutadans creu que “ja no es pot entretenir el personal uns anys més amb aquest esquer, i CiU seguir guanyant eleccions amb l’eficient ajuda del PSC. Catalunya, sentència, “ gesticula molt però mai dóna cap pas”.
No és el primer article òbviament, on es parla de la qüestió territorial espanyola, de centralisme, federalisme o independència. Evidentment, no és a intel·lectuals com Josep Ramoneda a donar solucions o formular propostes concretes, sinó als polítics. Fa uns dies, en l’acte organitzat per Nou Cicle, Raimon Obiols va intervenir per dir que la solució per Catalunya existeix. I una solució que evitaria la confrontació entre federalistes i independentistes que de produir-se seria mortal per Catalunya. La solució existeix en el marc d’Europa, en l’Europa de les Regions de la qual també n’han parlat d’altres polítics, en particular Pasqual Maragall. Obiols va precisar que els drets i deures d’una eventual nova regió ja estan formulats i consignats en la constitució de l’Estat del Sarre, avalada per dos grans Estats europeus, França i Alemanya. La nova regió europea comprendria com nus central Catalunya; però es parla també d’Aragó, Andorra, Roselló i, les Illes i per què no, delPaís Valencià, i hauria d’obtenir l’acord i estar avalada per França i Espanya –d’aquí la dificultat.
Els uns per poc, i els altres per massa, el cert és que d’aquesta possibilitat ja no se’n havia parlat més fins que Obiols la recordés l’altre dia.
Entre les idees que es barallen, totes més difícils d’aconseguir les unes com les altres, n’hi a una de la que sempre m’ha sorprès que ningú en parli desprès de trenta anys de democràcia i amb unes circumstàncies actuals més favorables que mai. Seria la solució que s’hauria d’haver imposat a la mort de Franco: realitzar un Estat modern, democràtic i responent a la situació real d’aquesta pell de brau.
És a dir, un estat plurinacional i plurilingüístic, constituït per les nacions amb llegua pròpia federades a una Espanya a la qual s’adheririen solament aquells territoris que ho desitgessin i que s’organitzaria com ho entengués, centralitzada o amb un un esquema descentralitzat per a les regions. Esquema real al segle XXI difícilment realitzable… sense un gran coratge de tots plegats.