Ens plau editar aquesta poesia d’exili d’Angelí Castanyer que no figura al seu llibre Miratge i fou publicada a la revista Foc Nou, l’abril de 1961.
Fernando Valera, Angelí Castanyer
AQUESTA NIT
Deixa’m fruir la glòria de saber-te meva,
en la fonda buidor d’aquesta nit quallada enmig l’abisme,
alga podrida entre les aigües mortes
d’una mar sense clamor en les entranyes.
Nit feta a posta per nosaltres dos,
nosaltres dos perduts enmig la nit,
aquesta nit més negra que la nit,
més nit que la nit més negra,
Negra, negra, negra.
Fernando Valera, Angelí CastanyerAh, però tu creu-me a mi: sigues bella, bella només,
Fernando Valera, Algelí Castanyer
i calla. És tot el que et pertoca.
Com jo, que vinc de fer-li la permanent a l’ànima
ben farcida endemés de versos de nilon
i llunes tumefactes.
Sigues bella i no faces cas, no faces cas
de tota eixa pobra gent hermètica
que està ahí quieta i no parla
sempre mirant-nos a través dels vidres.
No els faces cas: ells saben bé el que volen
i esperen, esperen – impertèrrits,
La veu d’un sindicat que els acarone.
Car no els ha de mancar mai el gran poeta docil
ben situat en la estratègia opipara
de tes cuixes grandioses, infal·libles
i ja voràs tu, ja voràs tu com ell arriba
a empapusar-los bé el seny de llur immens prestigi…
I que me deixen a mi la veritat, la veritat de vore’m
tranquil,
tranquil entre les teues carns alegres
que no saben res
que ni saben, ni pensen, ni somnien,
que ignoren el curs de les valors marxandes
i el mínim garantit de la suor que mata
i la guerra que cova en la fredor hopòcrita
i la candor immensa dels negres que treballen,
eixos negres tan negres que volen tenir una ànima,
una ànima per ells, per poder-se`n servir – la gran mania!
i llibres a la llar
i alfàbega a jardí
i dones i xiquets amb qui anar-hi els diumenges
passejant-se en pau
com tot aquell que és home i se’n adona
i vol fer-ho constar…Quin desficaci!
En fi tu ja saps del que va: sigues bella, bella només
i calla. És tot el que est pertoca.
Car, en aquests temps magnífics de Tècnica i de Cínica
hem de ser ponderats… Altres somnien, sí,
somnien i somnien
(a rastrons per la vida, a cavall de llur ànima)
només pel gust de fer-se afusellar…
deixal’s, deixal’s tranquils amb llur plaer legítim.
No els desinquietes.
I mentrestant, tu i jo , la glòria!
Eixa glòria integral, total, real (eclèctica, sintètica, neutral)
que especula amb l’encens i sent a gasolina,
Que engronsa l’esperit i parabrisa l’ànima,
que ens du a ballar la tonga i la milonga,
el tango i el sanguango
la ganga i la mandanga
el catch-as-can
i el bat-a-clan
i el ku-klux-clan…
Mentre el Cid Campeador, tenor insigne canta, canta, canta i cita el bou
des d’un altar,
des d’un altar vestit de dol,
vestit de dol i d’infinit,
de l’infinit d’aquesta nit,
d’aquesta nit, d’aquesta mar,
d’aquesta mar sens llum en les entranyes,
Aquesta mar podrida de tenebres
Aquesta nit tan negra, negra, negra,
Aquesta nit cuallada enmig l’abisme.
Angelí Castanyer