Més enllà de les opinions que es puguin tenir sobre el futur de Catalunya (autonòmica, federada o separada d’Espanya) la consulta d’Arenys de Munt evidencia que la batalla plantejada és la que enfronta els partidaris impertèrrits -sincers o no- de la Constitució i els que pensen que una consulta popular –incloent-hi el dret a l’autodeterminació- mai s’hauria de poder prohibir en un sistema democràtic.
I si la Constitució s’oposa a una consulta, s’ha de canviar la Constitució! I la resta és -per part de tots, tant a Espanya com a Catalunya!- anar trampejant el temporal o jugar amb foc. La posició del PP en defensa de la España Una ja la coneixem. El PSOE hauria d’anar-s’ho pensant.
La possibilitat actual d’una Comunitat “d’autodeterminar-se” a través d’una consulta a nivell de l’Estat fa temps que no val -per no dir que mai ha valgut. Mai un tot permetrà la separació d’una part. Al moment de la redacció de la Constitució va ser la trampa, un gol en pròpia porta compensat –en part- per la inclusió de la definició “regions o nacionalitats” que deixaven una porta entreoberta. Una modificació respectuosa amb la Constitució i l’esperit democràtic, pels temps que vivim, hauria de permetre a aquelles comunitats que es consideren i es defineixen com a “nacions” als seus estatuts –no ho oblidem, ratificats per les Corts- la possibilitat d’expressar-se sobre el seu futur amb tota normalitat democràtica. Aquest hauria de ser l’objectiu comú de tots els partits democràtics a Espanya i a Catalunya i òbviament dels catalanistes i independentistes. La resta, tant allà com aquí, és tactisme i politiqueria…
Laia Bonet, Secretària de Desenvolupament Estatutari a la Comissió Executiva Nacional del PSC, recorda a l’ocasió del veredicte del Constitucional sobre l’Estatut, el que representa Catalunya, subratllant que el president de la Generalitat José Montilla “és el 128 que ocupa aquesta tan alta responsabilitat. Els seus immediats antecessors van ser Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Josep Tarradellas, Josep Irla, Lluís Companys i Francesc Macià. ¿No els diuen res tots aquests noms? Solament de pronunciar-los, amb tot el seu llegat històric evocador i commovedor, es comprèn la dimensió del repte en què ens trobem.”
I també afegeix dues reflexions a propòsit de la defensa de l’Estatut que es poden aplicar o acabaran aplicant-se al procés que s’està posant en marxa –no ens enganyem- del dret a l’autodeterminació:
“- El tribunal no hauria d’obrir una crisi política d’incalculables conseqüències que signifiqués no tant el final de la transició, com alguns analistes vaticinen, sinó el final de l’esperit constitucional de l’Espanya democràtica.”
“- Catalunya no renunciarà a res del que els seus ciutadans han votat. Així ha estat sempre al llarg de la història.”
Seguint l’exemple d’Arenys de Munt seixanta municipis més de Catalunya es preparen a organitzar una consulta. Enfront d’aquesta voluntat democràtica trobem –com no!- el falangisme de l’ultra dreta i el Partit Popular. I per recordar altres temps a Catalunya, la consulta es realitza sota l’aixopluc d’un local parroquial!
Els socialistes espanyols ho haurien de meditar i pensar que com ha dit algú “la Constitució no fa la democràcia; són els ciutadans que fan la democràcia”.
Com tampoc haurien d’oblidar -la consulta d’Arenys de Munt és una magnífica ocasió per recordar-ho- que la República es va proclamar arran dels resultats d’unes eleccions… municipals!
La solució mai ha estat posar portes al camp.
Publicat a Nou Cicle-L’HORA 14/09/09
La consulta també ha posat de manifest un fet: molts catalans hem vist que els partits actuals ja no ens serveixen. Després de fer-los confiança en dues ocasions hem arribat a la conclusió que amb ells no anirem enlloc. Han posat un fre a les nostres aspiracions nacionals. I, amb arguments com la pluja fina i altres incongruències, han intentat ofegar el clam del poble que sap què vol. Simplement: En aquests darrers anys els nostres representants s’han passat d’intel•ligents.
Immergits en les seves lluites internes per eliminar el rival i retenir els llocs de privilegi la gent que hem votat no han sabut veure aquest moviment reivindicatiu que surt de la societat civil, els Ajuntaments i les Candidatures d’Unitat Popular (CUP).
Això es veia venir, per tant. Són nombrosos els grups que s’han tingut que formar, al marge dels partits, per defensar els nostres drets com a nació; i en cada manifestació han arrossegat més gent del que ningú s’esperava – la marxa de Brussel•les per l’autodeterminació n’és un exemple. En aquests tipus d’iniciatives els partits s’hi han ajuntat a desgrat o les han rebutjat o ridiculitzat: creguts que només ells saben com s’han de fer les coses.
El que més ens ha decebut, però, ha estat la subordinació dels nostres representants als dictats del Govern central. I la manca de coratge i imaginació de les formacions que ens governen les quals s’han quedat al darrera del moviment popular, en lloc de liderar-lo. Ara no saben què fer ni per on tirar. Han perdut tota credibilitat. Una qualitat en política molt difícil de recuperar.
És veritat que la democràcia surt del poble no de la Constitució. Especialment de la Constitució sota la qual ens ha tocat viure els ciutadans de Catalunya que creiem en la lliure expressió. Una Constitució escrita de manera que només beneficia el nacionalisme espanyol; que prohibeix a un municipi fer un referèndum sobre el futur del nostre país però, en canvi, autoritza una manifestació de feixistes falangistes organitzada amb el sol objectiu d’intimidar a la bona gent d’un poble del Maresma i impedir, amb amenaces, que surti a votar.
Una ideologia com aquesta – prohibida en més d’un país d’Europa – que és responsable de milers de morts en el passat no hauria de comptar amb el recolzament dels tribunals espanyols. I, sobretot, un individu d’aquest partit no hagués hagut de representar l’Estat en el plet contra l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Mora, un líder del nostre poble.
Amb Arenys de Munt es percep la fi d’una etapa d’estancament que ja ha durat massa temps. Hem encetat un nou camí que ens pot portar molt lluny a condició que per l’any vinent tinguem gent nova i noves formacions que ens escoltin i en qui puguem dipositar la nostra confiança.
Josep, no són els nostres partits que “han posat un fre a les nostres aspiracions nacionals” són els d’enfront que defensen els seus interessos, que també en tenen i en saben molt, com solia dir amb sorna el president Tarradellas. De la consulta d’Arenys de Munt m’ha agradat la lliçó de civilitat i m’ha indignat la reacció visceral en contra que s’ha suscitat contra un dret que hauria de ser legítim en democràcia.
Això dit, quin camí nou s’ha encetat? És més del mateix: confusionisme tot plegat. Suposo que estem d’acord que hi ha solament dues vies per arribar a assolir l’autogovern, fora o dintre de la legalitat. Fora, és obrir el camí segur a la violència, i el poble català, amb bon criteri, ni en els moments històrics més propicis, ha demostrat ser partidari d’aventures.
I dintre de la legalitat és impossible: amb aquesta Constitució, i en el millor dels cassos d’haver-hi una majoria a les Corts que acceptés realitzar un referèndum per decidir el futur de Catalunya, la consulta s’hauria de fer a nivell de tot l’Estat, o sigui que demanarien al conjunt del “pueblo español” si es vol despendre d’una part del que ells consideren, no solament territori seu, sinó part de la seva pàtria (!). Pàtria contra pàtria, la resposta està més que assegurada i, òbviament, en el cas improbable que fos proposat un referèndum en aquestes condicions, seria suïcidi acceptar-lo.
Per tant, i descartat el camí de la violència, la via política dels qui volen sincerament que els pobles d’Espanya es puguin pronunciar legalment sobre el seu futur (i aquí podem sumar federalistes, nacionalistes, independentistes i inclús simplement demòcrates) és tenir un únic objectiu comú, canviar la Constitució en aquest sentit. En l’ordre cronològic aquesta és la primera batalla a lliurar: adquirir el dret a l’autodeterminació, el dret a poder-nos expressar legalment; aquest hauria de ser el eslògan comú de tots, i unida la societat catalana podria guanyar aquesta batalla.
És de sentit comú però, que es tracta d’un pas previ indispensable, dintre de la via legal, clar està. Mentre no manifesten tots -partits i plataformes- la voluntat de començar pel començament, canviar les disposicions constitucionals sobre referèndums, totes les accions sobre el tema -dels uns i dels altres- tindran la categoria de gestos.
Gestos comparables amb les columnes de soldats a l’Opera: semblen que desfilen però no avancen, sempre estan al mateix lloc!