Sempre he sintonitzat més les televisions “dels separadors” que TV3, “la tele dels independentistes”. Des de fa un temps, davant l’ofensiva brutal i ridícula de les teles “separadores” que s’esforcen per fer creure, ignorant la societat catalana i mentint , que són els polítics que fan de piromans i no la societat que vol ser democràticament consultada, estic inversant la tendència com telespectador.
Els qui a vegades segueixen el que escric coneixen la meva opinió sobre la burgesa Convergència i els seus dirigents dels que sempre he dubtat -i encara dubto- que vulguin la independència. Tanmateix, no tinc cap inconvenient en afirmar honestament que en el cara a cara organitzat l’altre dia per Jordi Évole entre Artur Mas i Felipe González, Mas es va menjar el socialista mancat d’arguments i refugiant-se en la sola “legalitat” d’una Constitució votada a la sortida de la dictadura, a l’ombra encara de les baïonetes i amb com contrapartida i premi la transició democràtica, i per si no fora poc un Felipe acudint a Europa per evocar un suposat “terror” de les seves democràcies a la independència de Catalunya.
I Mas, habilment reclamant entesa i argumentant els orígens del canvi l’ en l’opinió de la societat Catalana arran de la sentència d’un devaluat Tribunal Constitucional. Un Tribunal que va suprimir del nou Estatut català uns articles onsiderats inconstitucionals desprès d’haver estat votats pel Parlament català , el Congrés espanyol i i referendat pels ciutadans de Catalunya; uns articles com va reconèixer González , incorporats posteriorment i avui vigents en Estatuts d’altres Autonomies! En aquestes condicions a Artur Mas li va ser fàcil parlar, més que d’interès econòmic, de dignitat!
D’aquell cara a cara, l’inexistent argumentari del socialista González i la seva irrenunciable oposició va demostrar incontestablement que, o bé per l’interès econòmic o bé per un sentiment nacionalista irrenunciable, l’independència de Catalunya, pels espanyols, és inacceptable i deixen entendre que estan disposats a tot per evitar-la; no volen reconèixer, ni es poden permetre -tant a esquerra com a dreta, consultar l’opinió dels ciutadans de Catalunya sobre el futur que democràticament aquests volen, perquè consideren -amb raó- que si permetessin la consulta haurien perdut no solament una una batalla, sinó a terme la guerra. I ho saben.