Benvolgut amic,
Emana dels teus escrits que tens l´amabilitat d´enviar-me regularment una constància militant lloable i una sinceritat total. El teu nacionalisme és autèntic i hereu de la millor tradició. Quan dic “millor tradició” em referixc al que sempre han estat allò que des de la meseta anomenen “nacionalismos perifericos”, és a dir que sempre han tingut, lluny de qualsevol vel·leïtat de dominació, un caràcter democràtic, pacífic i humanista, com no pot ser altrament quan no es va contra ningú, es defensa la pròpia llengua i es reclama simplement el dret de ser el que un és.
Dit això, em sorprèn -i no solament de part teva- els errors tàctics que es cometen o pitjor encara, la manca total d’estratègia. Supose que tu i els que pensen com tu no creieu que tot sols podeu donar un tomb a la situació i que l´actual minoria que es pronuncia per la independència esdevindrà un dia, així com així, majoria al nostre país. En tota acció política es necessita aliances, o com deien els antics comunistes, “companys de viatge”. Tractar com fas, i com fan molts nacionalistes, el PP i els socialistes per igual, és una perversió políticament interessada si es fa a consciència, i un error en tots els altres casos.
Per moltes mancances que tinguen els socialistes, els del PSOE i els del PSPV-PSOE -i està clar que en tenen; també el PSC en té- mai es poden posar al mateix sac que el PP en aquesta Espanya que ens ha estat donada (inclús quan algun dels seus dirigents erra, reaccionen millor que els del PP, dimiteixen o els fan dimitir, ho estem constatant, sense anar més lluny, aquests dies amb la dimissió de Joan Ignasi Pla). Si veritablement un creu en l’esdevenir dels nostres països -i no es tracta d´una simple manifestació d´estètica personal- resulta suïcida aïllar-se del nostre entorn immediat i no valorar els progressos i les posicions que es van conquistant, per petites que puguen semblar.
És al·lucinant, llegint la premsa, constatar que estem reproduint, mot a mot, els mateixos debats que als anys trenta, amb la diferència que en aquells temps la esquifida minoria nacionalista valenciana, com el nacionalisme català, era majoritàriament d’esquerres i republicana; i la defensa del republicanisme, en aquells temps, no permetia segons quines frivolitats. Tenien clar que la salvació de tots els pobles passava per la defensa de l’Espanya republicana (els seus enemics també i, en part, per això van fer el cop d´Estat militar que acabà en Guerra Civil). I a la transició els components de l’Assemblea de Catalunya i el president Tarradellas ho van tenir també molt clar en unes circumstàncies diferents. Quan el nacionalisme s´ha identificat amb l´esquerra majoritària o els dos han anat de bracet, hem avançat en tots els sentits, i no solament en drets individuals i socials sinó també en drets col·lectius com a pobles. I tinc la sensació que molts dels que des de posicions conservadores -no parle per tu- es diuen nacionalistes és perquè no tenen cap altre discurs presentable: el nacionalisme a seques és pura retòrica que intenta esquivar -quan no combatre- tota aspiració al progrés social, i instrumentalitza el nacionalisme per fer-ho sense desemmascarar-se.
La conquesta d´avanços socials i el seu contrari, la defensa de privilegis -pràcticament avui en dia exclusivament de caràcter econòmic- són, en últim recurs, els veritables motors de
Després de molts anys, en aquest ordre d´idees, he arribat a la conclusió de que, o portem l’esquerra majoritària espanyola a les nostres tesis o no hi ha salvació.
Hi ha una gent que ho té encara més clar, però al revés: o ens allunyen de l’esquerra majoritària o, ells, no tenen salvació!
Una braçada,