A El País, l´escriptor Italià Andrea Camilleri respon a les preguntes del periodista Miguel Mora. Em fa gràcia reproduir un passatge de l´entrevista perquè em fa pensar amb alguns.
(…)
P. ¿Cree que la cosa tiene solución? Varios colaboradores muy cercanos de Berlusconi han sido procesados y condenados por delitos mafiosos.
R. ¡Ninguna solución! La Unión Europea no puede decir nada sobre Berlusconi, porque ha sido regularmente elegido. El problema son los italianos, que lo votan. Él se limita a interceptar perfectamente el malhumor italiano, el malestar de la gente, y a iluminarlo con su habilidad de vendedor de coches de segunda mano. Los italianos se reconocen en él. Cuando un tipo es imputado tantas veces en procesos y no lo condenan nunca, porque el delito prescribe o él mismo ha cambiado la ley sobre la marcha para impedirlo, la gente piensa: “Qué listo es, qué grande, qué pícaro”. Querrían ser igual que él. Por eso lo votan. Un hombre honesto y que casi no sabe hablar, como Prodi, no les hace ninguna gracia.
P. Prefieren al listillo.
R. En Italia triunfa la ley del motorino (el vespino). ¿Ha visto las motos por Roma? Van en sentido contrario, se pasan los semáforos en rojo, suben a las aceras y sortean los carritos de los niños, tienen derecho a todo. Ésa es la moral de los italianos.
P. No se le nota enfadado.
R. He pasado del cabreo sublime al divertimento. Tengo 83 años y he dicho basta. Veo la mala educación, el disparate, y me divierto pensando en ese dicho: el pez huele mal desde la cabeza.
P. ¿Y cómo ha permitido la izquierda que pase todo esto?
R. Tiene enfrente al Vaticano, que es berlusconista, porque no le importa un bledo que esté divorciado si puede garantizar el apoyo económico a la educación católica. “Pecunia non olet”, el dinero no huele mal, siempre es bueno, venga de donde venga.
Al País Valencià en mans del Partit Popular òbviament no hi ha Casa Nostra -al menys que se sàpiga!- ni el president de la Generalitat i del Partit Popular Francisco Camps és un Berlosconi. I potser que el Castelló de l´impresentable Carlos Fabra el qual, segons el darrer congrés del PP valencià, no serà expulsat abans de rebre condemna, no sigui la Sicília. Al ritme però, en que van canviant els jutges a Castellò, tenim Fabra fins que es jubili.
Tanmateix, no trobeu tot plegat a l’escrit com un aire de família amb una societat valenciana capaç d´abandonar les Institucions i el territori –sommiant fins fa poc amb la loteria d´alguna requalificació– als grans depredadors que són els del PP?
Que no són depredadors? Pregunteu-ho, no solament al País Valencià, sinó a Murcia, les Illes…
Bé, Àngel, abans de tot vull donar-li l’enhorabona pel seu compromís polític i social.
Jo mateix sóc de les comarques de Castelló… I la veritat és que ací les coses han anat massa lluny. Sembla com si el guió polític que traçava l’Estatut (valencià) per a la democràcia valenciana s’haguera dissolt i ara ens trobem amb què no hi ha límits.
Açò li ho dic amb tota la consideració que em mereix vosté, tant per la seua pròpia trajectòria personal com per la seua condició de fill d’Angelí Castanyer; qui no oblidem que va ser un dels principals impulsors de l’autonomia valenciana, aconseguint, fins i tot, l’acord de les tres diputacions provincials valencianes (republicanes) perquè hi haguera un Estatut valencià.
I sap vosté on rau un dels principals motius del nostre dèficit democràtic? Doncs en l’oblit i en la negació de persones com son pare. Hem acabat bastint una democràcia valenciana que practica el negacionisme contra els seus referents democràtics més immediats. Quin país del món amaga les persones que treballaren perquè renasqueren les seues institucions d’autogovern?
Els valencians hem perdut molt amb aquest oblit. Ens han fet amnèsics; ens han fet creure que sempre hem sigut tres províncies enlluernades amb Madrid i que abans de l’Estatut de 1982 no existíem. Doncs jo li dic que sí. Que l’any 1937 vam tindre una Conselleria de Cultura, que es va crear l’Institut d’Estudis Valencians, que es va inaugurar la Biblioteca del País Valencià i que també es van lliurar els Premis Musicals del País Valencià…
Finalment, li haig de dir que estic profundament agraït a persones que com son pare, perquè ens mostren un País Valencià digne amb persones dignes; ens mostren un camí cap a on avançar i li assegure que els propers mesos aquesta qüestió haurà de ser tractada per l’actual govern valencià. Gràcies. (De tota manera, m’agradaria que poguérem establir més comunicació).
Miquel Notari.