Donat que la notícia a l’orígen d’aquest article de la premsa d’esquerres francesa ha interesat poc a Espanya i a Catalunya, tampoc a la direcció del PSC ni al seu sector catalanista, ni a Artur Mas el qual no ha fet massa soroll entorn de la notícia, com sempre més tactista que real, hem cregut convenient pels lectors d’un temps d’un país fer una traducció d’aquest article de Stéphane Pelletier, hispanista a la Universitat Paris-Créteil (Upec). A.C.
Libération. 4 avril 2012.
STÉPHANE PELLETIER
En el tumult de la crisi econòmica que castiga Espanya des de 2008, i quan el país vivia en els preparatius de la vaga general del 29 de mars, la notícia ha passat desapercebuda en els medias espanyols. Artur Mas, elegit president de la Generalitat des de desembre 2010, ha declarat fer de la independència de la seva regió un objectiu polític. A l’ocasió del seu 16 è congrés, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació política que lidera Artur Mas, ha decidit de lluitar per la creació del seu pròpi estat, afirmant sense ambages que la seva vocació és independentista.
És cert que està en l’ambient d’aquesta comunitat autònoma entre les més riques d’Espanya -i que assegura el 20% del PIB nacional- un aire d’independència cada vegada més insistent. CDC caba de passar un cap i aquest canvi d’estratègia política d’una formació fins ara més aviat moderada solament es pot comprendre que a la llum dels sobresalts i contradiccions relacionats amb l’aprovació del nou estatut d’autonomia votat el 2005 pel parlament català( ratificat per 75% dels electors catalans en un referèndum) en 2006 pel Congrés de diputats espanyol. El Partit popular llavors a l’oposició, havia interposat varis recursos d’inconstitucionalitat contra aquest text davant el Tribunal constitucional que l’havia finalment retallat, refusant el concepte de nació catalana.
En reacció a l’amputació del seu estatut, més d’un milió de Catalans havien manifestat a Barcelona en juliol de 2010 als crits de “Viva Catalunya lliure” inclús cridant eslògans anti espanyols com “Espanya, fora!”. Que el sentiment independentista guanya terreny no cap el menor dubte,es pot parlar fins i tot d’un viratge de la societat catalana. Tots els sondejos i enquestes d’opinió van en aquest sentit. Sobre els 7,5 milions d’habitants d’aquesta regió, entre 30 i 50% declaren desitjar ardentment que Catalunya esdevingui un Estat de dret independenten el si de la Unió europea.
El model d’una Catalunya amb Espanya ha entrat en crisi des de més d’una dècada i els lligams amb Madrid no paren de distendre’s. La qüestió que sempre es posa és: fins on anirà squesta distensió? Des del principi de la crisi, molts Catalans són independentistes per raons econòmiques perquè desitgen beneficiar-se d’una real autonomia fiscal com la del País basc, la sola autonomia a recaptar directament els impostos.
L’afirmació del “fet diferencial” a l’àmbit cultural, (Catalunya no és Espanya, la seva llengua, la seva història i la seva cultura no són les mateixes, etc.) no data d’ahir però el fet nou és que els sectors moderats del catalanisme polític assumeixen ara obertament les seves intencions independentistes articulant-les a una crítica acerba de la distribució regional de les riqueses en el país. Els Catalans pagarien massa i Espanya, aquesta madastra, no els retornaria que molt poc en contrapartida. La lògica independentista a fortiori condueix a recusar la lògica de l’igualtat dels règims d’autonomia.
és bé perquè el sentiment d’une sangria practicada per Madrid sobre la seva economia progressa en la població catalana, que el discurs independentista pot afirmar-se en alguns partits nacionalistes. La recuperació política de l’independentisme per una part del centre dreta al poder en Catalunya ( gràcies a una sèrie de pactes passats amb el Partit popular) pren en compte una realitat tangible, el somni que acaricien varis centenars de milers , inclús milions de Catalans, d’una nació independent. Sense voler comparar, es pot pensar en les tensions que existeixen en Belgica entre Flamencs i Wallons o a la temptació independentista que afecta Escocia. Tanmateix l’horitzó d’un Catalunya independent sembla llunyà i Artur Mas i companyia entretenen una ambigüitat molt política no prenent cap mesura concreta que consistiria en fixar un calendari per organitzar l’autodeterminació.
En fi o sobre tot, la urgència per Catalunya està en la reducció de seu imprtant déficit i la severa política d’austeritat portada per la Generalitat d’Artur Mas ocupa molt més les espirits del Catalans que una hipotética independencia. Amb això Catalunya no es diferencia massa de les setze altres comunitats autònomes d’Espanya i el seu destí encara està lligat a aquesta.