Elprocés d’unificació socialista que va donar pas al PSC l’any 1978 format pel Partit Socialista de Catalunya–Congrés (PSC-C), el Partit Socialista de Catalunya–Reagrupament (PSC–R) i la Federació Catalana del PSOE, fou un encert historic . Sense aquesta integració del moviment obrer de la immigració massiva que va generar el franquisme, avui, seria potser tan legítim però no tan evident que Catalunya és un sol poble, o com a mínim hi hauria unes reticències que avui són minoritàries.
En tot el procés d’ampliació de l’autogovern i de defensa del nou Estatut l’actitud del president Montilla ha estat encertada. Però tan el PSC com el PSOE-s’han d’adonar que hi ha un antes i un després a partir de la retallada de l’Estatut pel Constitucionl d’una una llei del Parlament, votada per les Corts generals espanyoles i referendada pel poble català.
No hem d’oblidar que el socialisme, tant l’espanyol com el català ténen una assignatura pendent, el Federalisme. La sola solució per deixar d’una vegada per totes el nacionalisme espanyol del segle IXX com tan encertadament l’ha qualificat el magistrat català Èugeni Gay disconforme amb alguns aspectes de la sentència sobretot pel significat que s’atorga al concepte nació. Segons la seva opinió es fa una interpretació forçada del preàmbul de l’Estatut on en cap moment es qüestiona la sobirania de l’Estat Espanyol; no s’entén com s’accepta que hi hagi una “ciutadania catalana o un “poble català” al costat de la ciutadania espanyola o el poble espanyol i no es pugui fer la mateixa lectura respecte al terme nació.
Aquí nosaltres aconsellaríem al magistrat Gay que no jugui amb els seus collegues, capaços de fer desaparèixer els termes “ciutadania catalana o “poble català”per tornar a l’expressió de Franco: “españoles todos”.
Fa uns dies escrivia un article titulat “El paper històric del president Montilla on pretenia que aixequés des de Catalunya la bandera del federalisme espanyol. Si els socialistes espanyols o la intel·lectualitat espanyola necessitessin Montilla per ser fidels als seus principis democràtics, malament anem.
No,! Amb un milió i mig de catalans mobilitzats, al president Montilla, com al president Zapatero se’ls hi acaba el recorregut si no treuen les conseqüències que la situció imposa.És més perillós un poble indignat que un poble emprenyat. Han d’optar -sobretot el segon- entre els principis democràtics o aliniar-se amb els postulats nacionalistes de la dreta espanyola. I pel que fa al president de la Generalitat la seva pedagogia l’ha d’exercir a Catalunya, mantenint, reforçant i integrant aquelles masses que a la sortida del franquisme cridaven Llibertat, Amnistia,Estatut d’Autonomia, i avui diuen Som una nació i tenim el dret a decidir”.
O això, completant l’acció del 1978, o el PSC perdrà el tren per esdevenir el que els seus adversaris polítics volen que sigui, la corretja de transmissió a Catalunya, no del socialisme, sinó del poder espanyol.
L’Estat espanyol, amb els segles de poder a les seves espatlles rarament comet errors. Ajudat per la dreta més reaccionària acaba de cometre’n un amb la sentència d’uns magistrats desprestigiats. Es tracta per Catalunya que no té més armes que l’acció política per reivindicar els seus drets , de no fer ni un pas enrere! Els ciutadans han parlat, ara la paraula la tenen els polítics