L’amic i periodista Siscu Bages, i activista com diu ell, ha volgut fer-me una entrevista sobre les relacions Catalunya/Espanya amb la intenció de passar-la a livestream.com/6qTV (un tinglado d’ell) Les urgències han transformat l’entrevista en una conversa amical improvisada, de qualitat tècnica i contingut certament millorables. Tanmateix publiquem el vídeo obtingut acompanyat d’aquest extracte de la critica d’una l’obra teatral Roses roges per mi de Sean O’Casey que vaig escriure per FOC NOU, la revista de la joventut del Casal de Paris que crearem amb Romà Planas als inicis de la dècada dels seixanta. Aquest text completa el que dic al vídeo amb l’objectiu de facilitar la meva evolució sobre el nacionalisme.
Escrivia en Foc Nou:
Veiem en escena un jove irlandès (l’autor) participar a la lluita del seu poble contra els anglesos. L’acció té lloc l’any 1913. Avui, l’Irlanda és independent i Sean O’Casey… viu exiliat a Anglaterra! El fanatisme religiós i la intolerància no l’han deixat viure i crear en el seu país.
La conclusió immediata que nosaltres en traiem és que la independència i el contingut d’aquesta independència han d’anar lligats.
No podem dir “alliberament” (malgrat que el mot s’empra amb freqüència) el fet d’alliberar-se d’una opressió estranya per a caure sota el domini d’altres forces opressores).
Tot i aquesta conclusió, considerem el cas concret de Catalunya: no és imaginable un sol instant el cas d’Irlanda, per al nostre país. No podem imaginar Catalunya independent i que els seus homes de progrés estiguin obligats a refugiar-se a la vella Castella per manifestar-se. No, la independència de Catalunya, a través de tota la Història és sinònim de progrés, de democratització, i no solament per Catalunya sinó per a tota la península. Prou ho sap la reacció espanyola que sistemàticament intenta d’ofegar-la.
Independència i democràcia hem dit, han d’anar lligades. A Catalunya van lligades.
En una altra ocasió també escriuria sobre la qüestió del nacionalisme uns conceptes que, tant per estratègia antifranquista com per concepció ideològica, eren els meus:
“Catalunya fa part integrant de les Espanyes, té i tindrà lligams amb la resta dels pobles de la Península. (…) Però que Catalunya és una realitat, que el poble català existeix i té dret a ésser, qui ho nega?, sinó els reaccionaris retardats de sempre.
Avui, amb el franquisme passat a la història, amb 25 anys de transició democràtica, sense federalistes a l’altre costat de l’Ebre i desprès de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’intent d’un nou estatut per a Catalunya, en quina situació ens trobem?
El govern central, tant de dreta com d’esquerra, en nom d’una legalitat pactada als inicis la transició (amb totes les institucions franquistes intactes ( exercit inclos!) , s’aferra al status quo en l’àmbit de la decisió, negant a Catalunya com a nació un un dret tan elemental com el dret a decidir. El passat 11 de Setembre i en les eleccions del 25-N la societat catalana ha demostrat que vol ser consultada. I estic fart de ser “raonable”. En cas de consulta respodré el que sempre m’ha demanat el cos ! Únicament el nombre de els vots, és a dir els ciutadans, i potser també l’opinió internacional, diran si la decisió és legal o “il·legal”. He arribat a la conclusió que l’Espanya federal que està en els programes socialistes, tant en l’espanyol com el català, la deurem als independentistes!
I això precisat, ara escoltem el vídeo que com hem dit, és certament millorable tècnicament i en contingut:
http://www.livestream.com/6qtv/video?clipId=pla_2d220502-b793-4e0b-b4e4-2b47269faf81