Un catalanista militant socialista de la primera hora ha dit que el darrer congrés li havia deixat un gust agre-dolç. Per la nostra part considerem que els resultats són lògics i són l’expressió de la majoria que ha governat el PSC des del congrés de Sitges de 1994 i l’ha tutelat fins el el XIIè congrés. Del que no estem tan segurs és que el pensament de la majoria de la jove militància actual sigui conscient que el PSC estigui supeditat -més de federat- al socialisme espanyol que és la percepció que en té l’opinió pública catalana, un tema que no crec que hagi estat objecte de debat entre militants, entretenint la confusió entre federalisme i supeditació. Una supeditació que ha arribat fins acabar amb un president de la Generalitat com el president Maragall, i consentint ser menystingut el seu successor, el president Montilla.
Hi ha un altre factor tant o més important però, que també explica els resultats del darrer Congrés i és la passivitat junt amb la desunió del sector catalanista.
Sí! Hi ha dues ànimes al PSC! La militància i els estatuts del partit són catalanistes; no estem convençuts però que la majoria de l’executiva, en tot cas el que se’n diu el nucli dur ho hagi estat, és a dir que hagi fet passar, en totes circumstàncies, l’interès general del PSC i dels catalans per davant de l’interès dels dirigents del PSOE, i això, inclús com hem vist, durant el temps en que es governava la Generalitat. I, amb raó o sense, repetim, és la percepció que en té la premsa i l’opinió pública catalana.
El Congrés i el nou primer secretari Pere Navarro han tingut l’habilitat d’incorporar a la nova executiva els dos candidats a primer secretari, Àngel Ros i Joan Ignasi Elena, salvant d’aquesta manera una impressió d’unitat. No cal haver fet ciències polítiques per saber que de no haver estat així, ara ja haurien sortit veus més autoritzades fent questa crida a la unitat dels líders catalanistes que considerem necessari llençar des d’aquí. Tanmateix els dirigents polítics tenen un sentit de la responsabilitat que els simples militants o ciutadans no cal que tinguin, el sentit de la responsabilitat d’haver de mantenir-se per continuar amb la possibilitat de canviar la situació.
No ens consta que Joan Ignasi Elena, contràriament a Àngel Ros, es vulgui presentar a les presidencials, però tant l’un com l’altre sabran si per arribar als objectius que persegueixen val més estar fora d’una executiva que dintre amb franca minoria.
Perquè pensem que ha arribat el moment de parlar clar i de posar sobre la taula la unitat del sector catalanista del PSC, una unitat que no s’ha donat mai a l’excepció dels primers anys de la fundació del partit !
Mentre no quedi clar per la ciutadania i garantida l’autonomia del PSC, o dit més cruament mentre el PSC no deixi d’estar supeditat sense veu ni vot “al gran partit germà” a través d’un federalisme inexistent, i continuï tenint el cor a Catalunya i els peus a Madrid –o a l’inrevés, dona igual- no cal esperar avançar ni recuperar la centralitat a Catalunya. I si no es recupera l’autonomia per por a perdre vots a Espanya, es continuarà la farsa del fals federalisme i es confirmarà que la concepció de l’Estat que té el PSOE no és ni federal, ni plurinacional ni plurilingüe, ni laica, sinó la d’una Espanya unitària i tradicional com la del mateix Partit Popular i la d’alguns barons, tal com acaba de deixar entendre el candidat a primer secretari del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba. Per no parlar de l’inventor del “cafè para todos”, Alfonso Guerra autor interessat del confusionisme, que ara es despenja que un membre d’un altre partit com Carme Chacón no pot ser primer secretari del PSOE. No sé com es pot qualificar l’ actitud de Guerra, barra, provocació ou burla davant un PSC sotmès!
Un PSC que es debat en un mar de confusió. Defensa la seva afiliació al Partit Socialista Europeu però no reivindica tenir grup propi a les Corts espanyoles i prefereix deixar la representació dels catalans als conservadors. Es declara, junt amb els partits catalanistes i nacionalistes, partidari del català a Europa sense exigir però, tots plegats, que es pugui parlar a les Cambres espanyoles en les diferents llengües de l’Estat. Per si fora poc, el PSC regala als conservadors “el “dret a decidir” que solament serveix, cal reconèixer, a fer volar coloms si abans no es fixa com objectiu el canvi de la llei per poder organitzar un referèndum vinculant a nivell d’una autonomia i no una simple consulta popular”. Amb tantes contradiccions la política és xauxa i la ciutadania s’ha allunyat de la política i dels polítics perquè ha acabat per descobrir tots els trucs i està farta de tantes contradiccions i incongruïtats.
Ara, que tant el PSOE com el PSC han tocat fons ha arribat el moment de parlar clar i de posar sobre la taula la necessària unitat del sector catalanista del PSC i retrobar com a partit, de cara a la ciutadania una certa coherència.
. Fem aquesta crida començant per l’Àngel Ros i Joan Ignasi Elena, continuant per la corrent de Nou Cicle encapçalada per Raimon Obiols i continuant per Atoni Castells , Jordi Hereu, Quim Nadal i pels exclosos del darrer Congrés, Montserrat Tura, Ernest Maragall i Marina Geli.
Alguns diran que en temps de crisi i amb el que ens està caient hi ha temes més urgents. És cert, però aquí obriríem un altre capítol , la covardia dels governants de tots els Estats preferint la facilitat d’endeutar els seus països abans de tenir el coratge d’afrontar impostos sempre impopulars; però això ho deixarem per una a altra ocasió.
Com ha escrit l’amic Enric Benages, per resoldre la crisi no cal un Partit socialista espanyol ni català, en cal un d’internacional, europeu per no anar massa lluny…
Ara limitarem el nostre camp d’acció, intentant que el PSC pugui ser percebut per l’opinió catalana com el que ha de ser, un partit socialista català amb total autonomia, federat per començar, amb el partit socialista de l’Estat espanyol.
Amic Àngel,
He de subscriure totalment el teu escrit.
Si no fos per que darrerament (i comentant la meva baixa del Partit) m’he trobat amb alguns antics companys que participen en bona mesura d’aquestes opinions, creuria que no solament vaig errat, ans que soc d’un altre planeta…
Però no.
Benvolgut amic deixa’m respondre al teu comentari amb el que he escrit, parlant de la crida, a un company nostre: Èxit favulós! Ni el més mínim eco! Envio una nota al bloc d’un altre company que parla de la situació del PSC, per dir eh! jo he fet una crida. Encara espero la resposta de l’un i de l’altre company.
Això sí!Tot, menys perdre l’optimisme!
Una Abraçada
[…] D’un temps, d’un país… Font de l’article A mi.. […]