El nomenament de nou dones al Govern i de Carme Chacón, embarassada, al Ministeri de Defensa està omplint rius de tinta. La immensa majoria dels comentaristes són a favor, i només els irreductibles de sempre que estan en contra de tot allò que s’aparenti a justícia, progrés i convivència, s´hi oposen amb la radicalitat i els insults de que són capaços.
Això dit, deixeu-me exposar una reflexió a compte d´aquesta allau de comentaris que ha suscitat aquest nou pas en la batalla per la igualtat.
És de suposar que el feminisme parteix i es justifica a partir dels drets individuals de la persona, i no de drets reconeguts al col·lectiu com a tal, en aquest cas el de les dones. Els drets d´igualtat reconeguts al col·lectiu són una conseqüència dels drets individuals dels seus membres com a persones; òbviament aquest reconeixement comporta conseqüències però ningú amb sentit comú s´atreveix -a part els de sempre- a afirmar que el reconeixement dels drets a un col·lectiu hipoteca els drets de qualsevol altre individu de qualsevol altre col·lectiu. El reconeixement al col·lectiu homosexual del dret al casament no afecta en res el dret a casar-se del col·lectiu heterosexual.
Si això és així, algú m´haurà d´explicar perquè gent, tant a dreta com esquerra, capaç de comprendre i defensar aquest raonament es tanca a clau i pany quan es tracta del fet, sentiment o voluntat de pertànyer a una nació determinada, a fi de compte, un col·lectiu. En aquest cas particular sembla que no pugui jugar el respecte als drets individuals dels seus components. I això, fins i tot quan la reivindicació no es fa en vistes a una separació sinó amb la voluntat d´afavorir la integració en un conjunt organitzatiu territorial més ampli i més idoni com pot ser el federalisme en aquest país.
Els arguments que s´al·leguen per oposar-s´hi són de dos tipus, un primer de caràcter jurídic i el segon de tipus social.
El primer de caràcter jurídic, consisteix en que res ni ningú prohibeix defensar res -fins i tot la independència- a la condició de fer-ho en el marc constitucional. Un marc però, que preveu majories impossibles d´obtenir per qualsevol de les parts d’aquest gran conjunt anomenat Espanya. La trampa està en el mateix sistema per voluntat dels “pares de la Constitució”. Com va dir aquell, parlant de lo seu, “todo está atado i bien atado”.
El segon argument és més pervers, o demagògic si voleu, i ve principalment d’on no hauria de venir, de l’esquerra espanyola: “Fins l’últim espanyol té dret a la igualtat!” Dit així, podem dir, sense la més mínima ironia, “i fins l’últim ser humà del planeta, té aquest dret!” No ho veurem, però no em cap el menor dubte que la igualtat, a nivell planetàri, és i ha de ser un objectiu.
En el marc espanyol aquesta igualtat que alguns evoquen cada cop que els catalans parlen dels seus drets, és més objectivament assequible. El conseller Castells n´està fixant justament les bases per garantir, en la proposta del nou finançament, el nivell de solidaritat que les autonomies necessiten per prestar els serveis essencials en educació, sanitat, etc. És a dir, per garantir la igualtat en l’Estat del benestar.
Si la negociació arriba a bon port, la proposta permetrà, sens dubte, garantir la igualtat pel que fa al sistema únic de benestar social del conjunt de la ciutadania espanyola, que d´això es tracta -o no?- tot i obtenir un millor finançament per Catalunya que no hipotequi les seves aspiracions i desenvolupament, un desenvolupament, d’altra part, que no deixarà de revertir positivament a nivell espanyol.
Però molt em temo que aquella gent de l’esquerra espanyola reticent -quan no oposada- a un Federalisme conseqüent no abandonarà l´argument de la “igualdad de todos los españoles“, l´únic que poden esgrimir sense renegar de si mateix i admetre que el que defensen és el mateix que defensa el PP, interessos nacionalistes -però els seus- i interessos de poder; és a dir, la clau del control econòmic.