En les legítimes aspiracions de Catalunya en front d’Espanya, em fa l’efecte d’assistir a l’eterna batalla del “pot d’argile contre le pot de fer“, de l’olla de fang contra l’olla de ferro, que diuen els francessos.
I el més curiós és que no és possible que els partits polítics catalans no en siguin conscients però tot indica que tant se’ls hi en dona a alguns.
El nacionalisme conservador ha donat prou motius per fer pensar que l’últim que persegueixen és que l’exit coroni els objectius que proclamen, no sigui cas que durant un temps es deixi de fer caixa! Es tracta solament d’un discurs de façana que els permet escamotejar l’altre discurs, el que busca una societat més lliure, més igualitària i més justa.
I pel que fa a l’independentisme, de dreta o d’esquerra, el panorama no és que es presenti millor. Com va dir fa poc el conseller de Política territorial Quim Nadal “l’independentisme de cul de sac és la solució menys realista i menys plausible”.
La proposta federalista dels socialistes, de “l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol” o segons el mateix Nadal la necessitat «d’encaminar-se cap a un nou pacte d’Estat que refundi les relacions entre Catalunya i Espanya», fins i tot, si cal, de “renegociar la Constitució i l’Estatut” és sens dubte la més política, si la política consisteix en l’art del possible, o en aquest cas, del més possible.
Ara bé aquesta solució federal més realista -que CiU no pot rebutjar i ERC pot acceptar en una “estratègia gradual”- no oblidem que li va costar la presidència a Pasqual Maragall i no crec que el socialisme espanyol -no parlem ja del PP- estigui, després dels darrers quatre anys que venim de passar, per la labor.
Només es pot progressar en aquesta via a una condició, que les forces polítiques catalanistes interioritzin la condició “d’olla de fang” i en aquest tema, com per cert, en el més immediat del finançament i del desevolupament del nou estatut, s’oblidin de tot proselitisme i clientalisme i vagin totes tres a una.
D’acord -ho sé!- és com demanar la Lluna!