No sé fins a quin punt avui en dia és tòpic, però puc entendre la concordança que sempre ha semblat existir entre l´austeritat castellana i la religiositat -quan no misticisme- de la seva gent.
Ara bé, quan vens al País Valencià i observes la diferència entre la irreverència mediterrània dels valencians, vital, més en línia directa amb aquell País Valencià republicà i llibertari del primer terç del segle passat que en els valors casposos contradictòris que manifesta el poder autonòmic i municipal avui en mans del PP, és obligat preguntar-se: Què ha passat? Què està passant? I la resposta no és senzilla, és el resultat d´una multitud de factors i d´errors dels que malauradament no se´n albira la fi.
El resultat és en tot cas una modernitat frívola, inculta, de façana, una “modernor” superficial de “Formúla 1” on només semblen tenir curs els valors materials i les aparences. I mentre el “poble enforfoguit, abofegat de gorja i de rialles” s´oblida de pensar, les institucions en mans del Partit Popular graven en la pedra -en temps del franquisme es gravava en pedra i en sang- el seu predomini polític, cultural i religiós amb l´acceptació interessada, cínica i complaent de l´Església catòlica que no li importa -mentre facin semblant- que els seus fidels, des del primer mandatari fins l’últim ciutadà, passen olímpicament dels seus preceptes.
Sé que no volen -els uns i els altres- que els identifiquen amb el passat recent de la dictadura però no han aprofitat cap ocasió de desmarcar-se´n en les múltiples ocasions per reequilibrar la memòria històrica que s´han produït al Congrés o als diferents consistoris municipals arreu de la nostra geografia.
I ara, fixeu-vos bé en aquesta ceràmica incrustada a la paret de la Seu de València a dues passes del Micalet.
Com no reaccionar davant aquesta fraseologia delirant en la lengua comun del Imperio. “…NOMBRAMIENTO DE ALCALDESA HONORARIA PERPETUA DE VALENCIA A LA SANTÃSIMA VIRGEN MARÃA DE LOS INOCENTES MÃRTIRES I DE LOS DESEMPARADOS…”
Just retorn de favors: Franco, Caudillo de España Por la Gracia de Dios, la Verge, alcaldesa honoraria perpètua i Rita Barberà alcaldesa executiva!
I fixeu-vos bé en les dues dates que hi figuren: la del nombrament, 8 de maig de 1954. Lògic, en ple franquisme.
I ara, fixeu-vos en la data de col·locació de la ceràmica 8 de maig de 2004 i per tant, d’acceptació i ratificació d´un fet del que els creients sincers s´haurien d´avergonyir per retrògrad i ridícul.