Governe PSOE o governe PP, continuen reforçant l’estructura radial de l’estat. La
caboteria no té límits, i la pocavergonya tampoc. Madrid, el centre del món i la
resta dues pedres. Mira que l’AVE és caríssim i poc amortitzable. Si malbaraten així
els nostres diners, serà que ja hem eixit de la crisi? O serà que es tracta dels
‘nostres’ diners….
______________________________
MADRID I LA PERIFÈRIA. PRESSUPOSTOS ESTATALS 2012
Als pressupostos generals d’enguany, el govern del Partit Popular entre d’altres ha
reduït (¿encara més?) les inversions a Catalunya, Ses Illes i el País Valencià. La
‘Perifèria’, això és.
Com no podia ser d’altra manera, l’avarícia sense fre de la capital estatal deixa
arraconat el rendible Corredor Mediterrani i continua estenent, monstre voraç i
insaciable, tentacles ferroviaris d’alta velocitat per on circularan vertiginosos
combois, com el futur AVE entre Madrid i Galícia. Del centre cap a fora, de fora cap
al centre, forat negre que tot ho engul i tot ho vomita.
Amb crisi o sense crisi, l’estratègia espanyolista és clara com l’aigua, i no
s’amaguen de dir-ho: l’important és vertebrar Espanya.
Però, ¿què significa vertebrar Espanya? ¿Es tracta d’articular-la al seu antull
imperialista i centralitzador, sense comptar amb l’opinió dels que per a ells som
‘gent de perifèria’, ‘provincians’ o ciutadans de segona categoria?
Quan s’hi posen a ‘vertebrar Espanya’, ¿per què no ho fan de manera eficient,
connectant tothom amb tothom? Espanya no es teixeix en forma de teranyina, de xarxa
informàtica, flexible, adaptable, moderna…. concèntrica i transversal alhora….
No, la seua estructura és rígida i arcaïtzant, radial com les aspes d’un molí. Per
comunicar un extrem amb un altre, tothom hi ha de passar pel centre. Tot gira al seu
voltant, tot s’entén des de i cap a Madrid, la capital, amo i senyor absolut, domina
el panorama i els súbdits s’agenollen davant d’ella, raó de ser i espina dorsal –
columna ‘vertebral’- de l’estat.
Una vegada més, i no serà la darrera, Espanya infravalora les seues extremitats. Tot
i sense elles no poder avançar, continua alimentant el cos inflat de la Meseta
central, mòrbid ja d’obesitat, alhora que desnodreix del cinturó costaner membres
exteriors que també són vitals.
Als populars no els plau -i, no ens equivoquem, als socialistes tampoc- comunicar
valencians amb catalans en direcció sortida a Europa. No desperta l’interés
‘nacional’. Els fils de titellaire madrileny es tornen flonjos i s’esfilagarsen tan
lluny, tan lluny de Castella. Fomentar la nostra entesa, permetre la mútua
col·laboració entre catalanoparlants, del nord i del sud, faria trontollar la barrera
que entre nosaltres duen anys, segles, enlairant -que no per antiga deixa de tindre
peus de fang.
Tan braus que es mostren en públic, com galls fers en un corral, tenen por de la unió
de Catalunya i el País Valencià. Podria decantar la balança cap ací, i als de Moncloa
no convé que ni un raig de sol s’escape de Madrid.
¿Serà que en el fons no senten, no han sentit mai, la perifèria -Mallorca, Barcelona,
València….- com a part de la seua gran ‘nació’?
Contribuents monetaris sí que ho som, aüssades, però ciutadans al nivell de la Meseta
ancestral, ho dubte molt, i molt. Qüestió de física elemental. Serà que, amb
l’altitud, l’afany de dominació hi creix i cap a la costa, decau i desapareix.
¿Per què se senten incòmodes, molestos, en contacte amb la nostra llengua, amb la
nostra cultura i forma de ser? ¿Per què mai no ens volen entendre i acceptar com som?
Quan més ens uneix el català, més creuen que ens separa d’ells.
La fricció entre conquerit i conqueridor dóna grans pel·lícules èpiques i d’acció,
però resulta dur i esgotador quan ho vius dia a dia en ta casa, al carrer, al treball
i en mitjans de comunicació.
No és el fet de parlar català el que em fa sentir menys espanyol, són els atacs
espanyolistes (verbals i d’altra mena), la humiliació constant, la discriminació
contra la llengua, el que m’empeny a fugir d’aquest estat opressiu, de l’Estat
opressor.
Si açò ho veu un tio com jo, corrent i del muntó, i m’encenc com altres valencians,
que en principi érem ‘molls’ i només féiem que obeir i callar, imagina com piulen els
catalans quan reben en pròpia carn, multiplicats per deu, insults i abusos d’allò més
enfurismats, sovint sense substància ni trellat.
¿De què s’estranyen molts quan avança, inexorable, l’independentisme en terres
catalanes, segons diuen les enquestes? ¿Podrien fingir-ho alguns espanyols, almenys
dels màxims dirigents? ¿I si en el fons hi ha gent visionària -Rajoy, Aguirre,
Montoro….- dins l’host del Partit Popular, i troben més prop la independència de
Catalunya que els mateixos catalans? ¿I si els pressupostos generals, eixos que ens
han imposat, no són més que una invitació, una espenteta jovial, perquè ens acomiadem
ja?
¿Per què, si no, inverteixen cada vegada menys en aquesta ‘regió’ de la ‘perifèria’?
¿Per què incompleixen la llei els populars -igual que feren socialistes- deixant fora
del pressupost d’enguany els 759 milions d’euros que encara deu l’estat a Catalunya,
dels comptes del 2011, i els 219 milions de la disposició addicional tercera, inclosa
a l’Estatut Català, que pertoquen a 2012? ¿Per què retallen el ferrocarril que uneix
ports, resseguint la zona marítima, si faria repuntar l’economia?
És possible que auguren, atés l’augment de sobiranisme, una Catalunya independent
d’ací cinc, deu, vint anys…. Des de Madrid, des de la torre d’ivori, es tanquen en
banda a revertir un cèntim més a fons perdut en una ‘regió’ que senten, que veuen,
que saben…. que de ‘perifèria’ -gairebé suburbi- en poc de temps esdevindrà, de ple
dret, un país estranger. Potser, per a ells, mai no ha deixat de ser-ho. Només caldrà
signar-ho, i fer-ho formal.
Sueca (País Valencià, Marènia [o Països Catalans]), 5 d’abril del 2012
Joanjo Aguar Matoses