Josep Lluís Bausset, avui centenari, amic i company del meu pare dels anys 30 llicenciat en farmàcia i magisteri i professor d’institut, durant la Segona República Espanyola va ser testimoni en primera persona del valencianisme polític i cultural cívic; i la seva figura també suposa una important contribució a la consolidació de la llengua, al 1932 en representació de l’AVE, l’Agrupació Valencianista Escolar, i hi consta com a signant de les Normes de Castelló.
Durant la dictadura franquista fou un dels primers en fer ràdio en català al País Valencià, col·laborà al diari Levante i el 1965 fou un dels que signaren el manifest Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos. També va impulsar les revistes Parlem i Vencill i fou un dels membres fundadors del Partit Socialista del País Valencià de l’Alcúdia i contribuí a la celebració de les primeres edicions dels Premis Octubre als anys 70. Va participar en el Primer Congrés d’Història del País Valencià.
A través dels pares, el seu fill, Josep Miquel i jo , tenim doncs els mateixos orígens polítics pel que fa al valencianisme,solament que J.M s’ha criat al país i jo a l’exili. Josep Miquel és monjo de Montserrat i jo, no solament soc incrèdul sinó que considere l’Església catòlica espanyola com un dels responsables principals del cop d’Estat militar i de la guerra civil, i pense que el Vaticà, amb la seva potència i influència, és un dels pilars del capitalisme mundial. No sé si aquesta manera de pensar meva és deguda a haver estat, com tanta gent, víctima de la guerra, però són els meus sentiments. Pels interessants ecrits que m’envia Josep Miquel dedueixo que no solament és un nacionalista valencià sinó que socialment està molt a prop de la teoria de l’alliberament de Casadaglaglia que fa anys vaig tenir l’honor de conèixer a París.
Com no dubto de la fe de Josep Miquel, i encara menys de la seva honestedat intel·lectual, he arribat a la conclusió que seria una magnífica l’ocasió que una persona com ell pogués explicar com ha arribat a vèncer les contradiccions que jo, personalment no puc deixar de constatar, entre una doctrina d’inspiració divina i la crua realitat d’un món que segons la mateixa doctrina Déu ha creat. Com diu el doctor Moisés Broggi en una entrevista: quan més s’avança en la ciència més necessari apareix el fi de la religió car més enllà de la ciència hi ha un misteri de la creació que la ciència no pot penetrar, si bé conclou el doctor Broggi, sembla excessiu resumir el mistèri a través d’un home -Jesucrist.>