Les creences profundes -com els ideals- servixen per ajudar-nos a viure, per intentar superar les contradiccions de la vida i cultivar i enaltir els sentiments més nobles. Els ideals -que tenen una component racional- són per compartir-los; la fe quan és autèntica, per la seua naturalesa, només pot tindre un caràcter íntim, personal, intransferible. Si la fe oblida el seu objectiu principal i es dona en espectacle, busca a ocupar el terreny, a doblegar o comprar consciències quan pot, es transforma en una altra cosa, es transforma en un instrument de poder que és el que ha passat històricament. Per a que el sentiment religiós no perga el respecte de propis i estranys comprometent-se amb el Poder, s’han buscat solucions, entre elles una que va costar molt imposar, i en el nostre país més que en cap altre: la separació de l’Església i de l’Estat. Avui, solament els països més retrògrads i a casa nostra els integristes -els nostres talibans- s’hi oposen. Un altre instrument de progrés en l’ordre de les idees ha estat el laïcisme que preconitza el respecte de totes les creences i facilita la convivència de tots, dels creients i no creients. L’escola pública, l’espai públic és dels poders públics legítimament elegits és a dir de tots, i els Temples i les Esglésies dels respectius fidels, amb ajudes públiques si cal, com altres col·lectius, però sense cap privilegi per ningú. En un país avançat, els fidels tenen el dret a formar-se en la seua religió, pregar, o deixar de pregar en les seues esglésies, temples, mesquites o sinagogues i tots plegats, a retrobar-se i respectar-se mútuament, junt amb els no creients, als bancs de les mateixes escoles, instituts i universitats, en un espai comú de convivència sense discriminacions, ni separacions, ni fronteres de cap tipus. Això tan senzill i que cohesiona una societat, a casa nostra, pel pes de la Història, costa de comprendre i encara vivim tots, en diferents graus, la condició de dominadors i dominats, i no de ciutadans lliures i iguals.
I alguns es preguntaran: I tot açò, a que ve? Simplement són unes reflexions que m’han estat suggerides per la celebració del 75è aniversari de la Coronació de la Patrona de Foios que li ha donat al meu poble una imatge a les antípodes de la que jo -pobre il·lus- volguera que poc a poc anara adquirint. Sé que el que dic pot ferir la sensibilitat de la gent sincera que estima el que sempre ha conegut i per endavant els demane mil excuses. Però és hora que algú diga allò que molts pensen íntimament. I m’ha tocat a mi. No, Foios no és únicament la Mare de Déu del Patrocini i els seus Sants. No és possible que any rera any les festes d’un poble -sempre necessàries- volten únicament entorn dels seus Sants, que el programa de festes estiga cada any més luxosa i estèticament imprès i el seu contingut ens caiga de les mans, amb les frases gastades de sempre que no diuen res. És hora de canviar i de dir altres coses més substancials i més compromeses. Em costa molt escriure el que estic escrivint i probablement és una batalla perduda, però m’ho demana el cos perquè el fervor públicament exhibit al llarg i ample de les nostres festes, i no solament al meu poble, lluny està de ser innocent en tothom.
Quan vaig saber que el pregoner de les Festes seria aquest any el rector del Seminario Nacional de Nicaragua, un fill del poble, vaig dir-li al nostre alcalde que em sentia orgullós d’haver precedit en l’honor de ser pregoner de les Festes, una personalitat tan remarcable. Potser per això la sorpresa i la indignació han estat més fortes. Vam haver d’escoltar, no un pregó de Festes, sinó una arenga politico-religiosa pre-democràtica. Fer referència com en los mejores tiempos, a certs episodis de la nostra guerra incivil sense cap altre comentari que els situara, em sembla fora de lloc i una provocació que d’altres, amb més arguments, no ens permetem en semblants circumstancies per respecte al conjunt de ciutadans. En lloc del parlament que esperavem, una conscienciació contra la situació de fam i de misèria al món, tan tràgica i contra la qual, com a missioner, durant anys ha lluitat, vam haver d’assistir -incrèduls- a un discurs extemporani, accentuant-ne per més inri aquesta impressió d’extemporaneïtat per mi, el fet de ser pronunciat, des del balcó de la Casa de la Vila, en la única llengua autoritzada en aquells temps, i no en la llengua del poble, menyspreada i proscrita aleshores i que coneix perfectament.
He assistit, amb 50 anys de distància, a tres aniversaris de Coronació: el primer el 1955 en plena dictadura, el segon el 1980 durant la transició, i el darrer, el d’aquest any. Probablement m’equivoque i si m’equivoque m’agradaria que em rectificaren però he cregut vore en aquesta última celebració un bri de provocació, un poc d’exageració i bastant d’exacerbació. Pensava que amb els anys les coses es normalitzarien, s’equilibrarien. I és tot el contrari. Sembla que en temps de Festes, al meu poble, fora del fet religiós i la “cultura” regnant no hi ha salvació; la cultura valenciana -per exemple- sembla haver estat proscrita de les Festes des de que, un any, uns energúmens en van interrompre l’únic acte programat. Tinc el sentiment que a molts pobles d’aquest país nostre, una minoria influent, que de fa temps regeix la seua vida al marge de les conviccions religioses que professa perquè ja no li convenen, instrumenta, servint-se de la seva posició social, un sentiment religiós difús en una majoria que no gosa desmarcar-se; sembla que se’ns vulgua inculcar la idea de que res ha canviat. Tinc la impressió que del que es tracta, el que es pretén, és solament perpetuar les formes, i únicament les formes, perquè el fons, per comoditat, fa temps que l’han oblidat, si és que mai l’han tingut.
I mentre això passa, i no solament al meu poble on durant dies l’Església regna en tots els actes i envaix cada racó de la via pública, els diaris van plens de declaracions de polítics i alts dignataris de l’Església proclamant que la religió, a España, està perseguida! Aliada i privilegiada del poder generació rera generació, vol fer creure, com sempre, que és agredir-la, buscar establir un equilibri entre els seus privilegis i els drets dels altres.
Probablement és una missió impossible, però donaria per bo els excessos i gesticulacions en una sola direcció als que he assistit si almenys serviren per prendre consciència que la defensa de la pluralitat, el respecte a l’altre i la tolerància sempre venen del mateix costat i que és hora i és saludable, exigir que siguen virtuts compartides.
Àngel Castanyer Rausell