No és la primera vegada que tinc ocasió d´escriure que aprecio els articles de Juan José López Burniol i que respecto la seva persona.
Puc subscriure pràcticament la totalitat del seu article Amb l´Església hem topat publicat a El Periódico (23/01/2008) com gairebé tots els que escriu. Dic pràcticament, perquè al final, a les seves conclusions, sempre hi ha un però.
López Burniol recorda les mesures immediates preses pel govern de la República en contra de privilegis, alguns abusius i altres surrealistes -al meu entendre- de l´Església: “en els primers 20 dies (després de la proclamació de la República) es va denunciar el Concordat, es va privar els eclesiàstics del fur personal, es van suprimir l´ensenyament religiós a les escoles primàries i superiors i la representació de l´Esglesia al Consell d´Instrucció Pública, es va prohibir el crucifix a les escoles, es van secularitzar els cementiris, es va prohibir a les autoritats civils i a l’Exèrcit prendre part amb caràcter oficial en els actes religiosos, i es van suprimir els honors militars al Santíssim, així com la missa obligatòria en casernes i presons”. Malgrat els atacs -escriu López Burniol– l´Església espanyola no va ser monolítica.
Per avalar la seva teoria cita el malaguanyat cardenal Vidal i Barraquer que és qualificat de possibilista i atribueix a aquesta actitud de l´Església “malgrat la jornada tràgica de l’11 de maig del 1931, en què es van cremar desenes d’edificis religiosos”, el fet que la República, sis mesos més tard, el 14 de setembre 1931, subscrigués amb l’Església un acord reservat pel qual es proposava concedir-li un estatut jurídic especial (com a corporació de dret públic) en el qual “se li reconeixia el dret a prosseguir les seves activitats religioses i d’ensenyament, es recordava negociar un nou modus vivendi amb la Santa Seu per reemplaçar el Concordat del 1851 –prescrit a efectes pràctics– i es prometia respectar l’existència i propietats dels ordes religiosos.”
L´actitud conciliadora (o de feblesa) de la República i el fet que una cosa eren les autoritats republicanes i una altra cosa els incontrolats al carrer incendiant edificis religiosos (una afició secular del poble espanyol que alguna explicació ha de tenir!) no és digne de ser pres en consideració.
El que valora López Burniol és l´actitud no monolítica de l´Església (gràcies per haver existit monsenyor Vidal i Barraquer!) en front de l´atac a edificis religiosos per elements incontrolats. Que, entre maig i el 14 de setembre 1931, el govern de la República no hagi tardat ni 6 mesos en cedir davant l´Església; que malgrat això, cinq anys més tard ens trobem amb la sublevació militar elevada a rang de creuada i amb la mort de Vidal i Barraquer a l´exili; això no és el més important, això no cal tenir-ho en compte, això no té per què fer part de l´anàlisi.
Per a López Burniol que ha escrit el seu article pensant en la situació actual, “constitueix un error greu per part de l´Estat radicalitzar el seu enfrontament amb l´Església prenent la paraula dels seus pastors més extremistes com si fos expressió d´una postura unívoca.” És el govern de Rodríguez Zapatero que, tot i conservant el Concordat, comet l´error de radicalitzar el seu enfrontament amb l´Església ampliant uns drets dels ciutadans que aquesta no accepta. A més, “aprofitar els excessos d’algun orador com a pretext per a una crítica global i impostada de l’Església és, encara més que una estupidesa, un error” acaba dient López Burniol.
Amic López Burniol, potser que tingui raó i que els Rouco Varela, Cañizares, Agustín García-Gasco, i el mateix papa Joseph Ratzinguer no són més que oradors que s´excedeixen. D´altra banda, vostè i jo som de la mateixa generació i és evident que tenim actituds cíviques comunes malgrat que hi ha moltes qüestions que en separen, la seva formació, el seu prestigi guanyat a pols i segur que moltes altres coses més. Però la diferència d´apreciació entre vostè i jo no cal anar a buscar-la més enllà d´un petit fet, res, un detall; vostè s´ha criat en el camp dels vencedors de la guerra civil i jo, a l´exili, en el dels vençuts.
Tags: Joseph Ratzinguer, Juan José López Burniol, Rouco Varela, Vidal i Barraquer