Girona-Salt i Perpinyà es preparen, amb 8,3 milions d´euros de fons de la Unió Europea, a impulsar un eix teatral transfronterer. L´objectiu és crear una doble “capital escènica” del sur d´Europa i impulsar i difondre la llengua que ens és comuna, el català.
El projecte Escèna-Catalana transfronterera, ens diuen els diaris, “es desenvoluparà al centre Coma-Cros que es dotarà de sales d´assaig i representació, a les sales La Planeta, La Mirona, i la Mercè, als teatres municipals de Salt i Girona, i a l´Auditori de la capital gironina. Perpinyà hi aportarà el teatre municipal, el flamant centre de creació i producció Arxipel, cinc sales perifèriques i un teatre a l´aire lliure al Campo Santo.”
I mentre això està passant, a cavall entre dos Estats, al País Valencià s´ha de lluitar per evitar que un govern “vestit de Milano” tanque uns repetidors per impedir que els valencians puguem vore la televisió dels veïns que parlen la mateixa llengua que nosaltres.
Fins a quan aquesta gent del Partit Popular que manté un president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, que es burla de tot Cristo, començant per la Justícia, ens farà caure la cara de vergonya?
Mentre Europa, França i Catalunya són països als quals se´n afegeixen d´altres com Andorra i les Illes per dinamitzar culturalment i econòmica les seues societats, el govern de Francisco Camps i els seus amics de la “modernor” de la boda d´El Escorial, successors d´Eduardo Zaplana, es recreen “en obres faraòniques i esdeveniments fastuosos com Terra Mítica, Mundo Ilusión, la visita del papa, la Formula I, la Copa d´Amèrica”… I amb les infraestructures que van heretar, IVAM, Ciutat de les Ciències i de 
les Arts i Palau de la Música, practiquen, com escriu Juli Capilla[1] “la política de carcassa buida”; d´aquestes instal·lacions n´han fet “uns contenidors amb programacions d´escassos continguts”.
Catalunya sempre ha estat la porta natural, econòmica i cultural del País Valencià a Europa, i Madrid el trampolí personal individual.
No sé si està en mans de la societat valenciana poder acabar amb els valors d´un espanyolisme d´altres èpoques del PP que impregna el País Valencià i que el socialisme valencià, per un sucursalisme latent també d´altres èpoques, malauradament, no s´atreveix o no l’interessa combatre amb la contundència que caldria.
[1] País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques. Quaderns d´orientació valencianista 2009. Publicacions Universitat de València.