Cada dia que passa ens assabentem d’una indecència més de l’il·lustre Fèlix Millet. El fet, no més important monetàriament parlant però sí el més significatiu èticament, és el de la subscripció popular que aquest individuo organitzà per la restauració de l’orgue del Palau. En aquest cas ha estat capaç d’embutxacar-se 126.000 euros de les aportacions de 50 euros, una xifra probablement important per alguns dels amants de la musica que hi van contribuir.
Poc a poc es descobreix que el que passava al Palau era un secret de Polichinella. Segons els diaris, una veterana especialista musical va afirmar: “No vaig participar mai en res del Palau perquè tothom sabia que (Millet) era un corrupte”; i un destacat expert diu: “Tothom sabia com actuava Millet des de feia anys, fins i tot els polítics. Si ningú va parlar és perquè estava protegit per molta gent.”
I aquest és el tema; aquestes coses poden passar més o menys en determinats contexts. I en aquest cas el context vé de lluny. És obvi que el pecat dels pares no el poden pagar els fills; ni al revés, el dels pares els fills. Però no em puc resistir a reproduir una carta del malaguanyat Romà Planas responent, com a secretari dels Jocs Florals de l’exili celebrats a París el 1965, a Miquel Guinart, delegat del patronat dels Jocs a França. Guinart li havia fet part de la inquietud manifestada per “significats catalans” a propòsit dels premis de temàtica nacionalista patrocinats i finançats per Jordi Arquer, antic militant del P.O.U.M. Planas li va exposar sense embuts el fons del seu pensament:
“Ja pensava que els premis Arquer devien fer tremolar tot els tèrbols traficants de la terra catalana. M’ho confirmeu. Quina mala consciència tenen tots plegats… Això de “significats” ho deuen ésser per llur domesticitat davant el diner. I avui, naturalment el diner el tenen els excombatents de Burgos: l’Opus Dei –m’he equivocat- volia apuntar “l’Omnium Cultural” dels Millets i demés oficials de Franco.
M’agrada ésser franc: poc m’importa que s’esvaeixin els recels de certa gent contra el jurat d’enguany. Si haguéssim, com diuen, estat confabulats amb Jordi Arquer, també us ho diria francament. Car sapigueu que, personalment, de la gent que els premis Jordi Arquer feien tremolar, val més i prefereixo ésser criticat que elogiat. També ho prefereixo per part dels falsos nacionalistes catalans que per raons partidistes sabotegen uns Jocs Florals.
És aquesta actitud nostra la que provocà l’èxit de la Festa. El poble, exiliat o no, mai no s’equivoca en conjunt. Per primera vegada, el poble català exiliat es desplaçà per uns Jocs Florals car no hi trobà els habituals “significats catalans” i demés “personalitats” inoperants que no li mereixen la més mínima confiança, ans el contrari: tots plegats representen pel món obrer català l’adversari de classe.
Res més sobre aquest tema. Si calia, crec haver-vos aclarit quin és el meu pensament sobre els que un dia lluitaren contra la Cultura Catalana i llurs lacais, de París i de Barcelona, sense oblidar els d’Anglaterra que també s’han mostrat, gràcies siguin donades a aquests Jocs Florals… Les caretes van caient… (…)
També vull esmentar a part, la presència a la Sorbona de Josep Rovira. Disminuït físicament, Josep Rovira, un dels pocs homes valents de Catalunya, s’arrastrà més que no vingué a la Sorbona i allí el vaig veure plorar.
És la lliçó d’aquests Jocs Florals que dedico a tots els falsos nacionalistes que ens boicotejaren…”
La corrupció és un fenomen transversal. El fet que poden haver individus indesitjables a tot arreu però, no treu que existeixen dos mons: un que se’n avergonyeix, combat i denúncia els indesitjables, i un món –el seu motiu tindrà- que els admira secretament, els encobreix, els empara i els excusa.