D'un temps, d'un pais

Fa temps havia pensat, probablement com tothom, que la rivalitat i la fòbia que es podia constatar en una part substancial de valencians contra els catalans tenia un caràcter tribal com sol passar generalment entre veïns. I en part, abans devia ser així. Petites enveges esportives, petites vanitats culturals, paisatgistes, arquitectòniques, etc. Tot plegat res de tràgic, al contrari, segons com, podia ser estimulant.

Però des del final del franquisme i des de la transició ençà, no podem desentendre´ns del caire que ha donat el blaverisme a les relacions entre les dues societats, la catalana i la valenciana. Hauria de quedar clar a la gran massa de valencians el que està en joc veritablement darrera aquesta violència blavera. I només així podríem escollir els valencians amb total llibertat el nostre camp sense ser víctimes de manipulacions fins al punt de que molts prenen posicions contràries als seus veritables sentiments valencianistes i a la seva manera de ser. Potser estiga pecant d´ingenu i algú em podria retreure que el qui no se´n assabenta és perquè no vol. Potser sí, però continue.

El que està en joc no és, com pretén aquesta gent, la salvaguarda del País Valencià, ells en diuen Comunidad, amenaçat de desaparició en la seva essència i existència per una Catalunya insaciable.

No, la veritat és molt diferent. Ells han fet un descobriment importantíssim que malauradament la majoria de valencians encara no han fet.

I és que la millor manera que té el País Valencià de ser culturalment i politica ell mateix -no “catalanitzat”, ni castellanitzat, sinó ell mateix– és mantenint relacions amb tothom i especialment amb el seu veí del nord. I és exclusivament per això, per què el País Valencià no puga tornar a ser ell mateix -cosa que no admeten- és pel que no dubten en arribar al ridícul (i a fer-nos-el fer) de dificultar al màxim les relacions, de posar portes al camp en ple segle XXI, a l´era d´Internet i de la televisió mundial, obstaculitzant la recepció de canals veïns. I el més greu, en alguns casos, a emparar-se impunement amb la violència!

Aquesta fòbia anticatalana inculta que suscita el blaverisme i en la que malauradament cauen massa valencians, no té per objectiu lliurar el País Valencià de l´inexistent “perill català”. Aquesta gent que d´azul en sap un rato llarg, l´única ambició que té per la seva Comunidad és que no deixe de ser un pilar de la concepció que tenen d’Espanya, i per tot horitzó, que siga sent el “barri marítim” de Madrid!

Si tot aquell valencià que diu sincerament estimar la seva terra i la seva llengua i que vol veure el seu país ocupar el lloc que li correspon en la economia globalitzada comprengués el que està veritablement en joc, que no és el perill de catalanització com diuen, sinó que el que persegueixen és impossibilitar la recuperació de la personalitat valenciana, el problema fa temps que estaria resolt.

I en aquesta tasca pedagògica l´esquerra majoritària valenciana té molt a dir i ha d´intervenir-hi; això sí, començant probablement per les seues pròpies files.

This entry was posted on Dijous, juny 11th, 2009 at 9:41 and is filed under País Valencià, Política. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.