Nou document: Angelí Castanyer i Fons. El camí.
L´amic Josep Palomero m´ha fet arribar uns articles que el meu pare va publicar a la revista setmanal valenciana EL CAMà el 1932; és a dir en plena eufòria de l’esdeveniment de la República i on es manifesta la preocupació dels nacionalistes d´esquerra d’estar presents en aquells moments històrics i enganxar el valencianisme al carro del moviment de transformació social i dels esperits que s´estava produint. I demostren, contràriament als tòpics que han pogut prevaldre, que el valencianisme republicà -l’universitari i el popular- tenia just el folklorisme que havia de tenir però amb les antenes totalment receptives als nous temps. És molt significatiu que l´amic Miquel Notari en Crònica des del País Valencià tingui una frase que fa meditar: “He de reconéixer que persones com jo, quan miràvem enrere no véiem res”¦ Clar, hi havia hagut Joan Fuster, un llum tan potent que tampoc deixava vore arrere”¦” El que passa és que els nacionalistes republicans com a polítics que eren, tenien ben clara una de les màximes comunistes sense ser-ho: un pas endavant del poble, d’acord; més, corres el perill de quedar-te sol!
Això queda palès en els articles d’Angelí Castanyer i Fons, com es pot comprovar en aquests que publicarem.
El vocabulari i certes expressions òbviament no corresponen al llenguatge actual però el curiós -o millor dit- el trist és que, en el fons, els texts encara ténen vigència i reflecteixen -totes proporcions guardades- la nostra situació actual, i en podem treure alguna lliçó desprès d’una “transició” d’alguna manera i en certs aspectes fallida.