Fa uns dies comentava que els periodistes eren incapaços d’informar si el model de finançament del 2009 havia estat millor per Catalunya que l’anterior. La casualitat ha volgut que avui disposem d’una primera resposta, no per part dels periodistes, sinó de primera mà, per part de l’ex conseller de finances dels governs progressistes de la Generalitat dels presidents Maragall i Montilla, i responsable del model, Antoni Castells. Una resposta concisa però sobretot precisa i honesta en la que nota, de pas, que “ uns han tingut un interès molt poc objectiu i molt partidista en donar el model per amortitzat”.
Ho declara en la presentació de la conferència del primer secretari del PSC Pere Navarro donada aquest 29 de febrer al col·legi de periodistes. Les paraules de Castells són molt importants en si mateix i no solament per la seva vessant econòmica; ho són també per l’ocasió en les que han estat pronunciades. I no és intranscendent tampoc que Miquel Iceta, ex- primer secretari del PSC s’hagi afanyat en reproduir-les, posant de relleu d’aquesta manera la seva importància.
Per la nostra part, només podem que felicitar-nos de la iniciativa d’Iceta i celebrar que es confirmi la idea que avançavem fa poc de que el PSC de Pere Navarro semblava anar per bon camí. En la seva presentació, Castells comença per dir que Navarro Coneix les seves posicions que“ no han estat ben bé coincidents amb les de la direcció del PSC en els darrers mesos, entre d’altres motius “per la reacció (davant la sentència sobre l’Estatut poc nítida i conseqüent” per part del PSC”. En conseqüència Castells valora el gest del primer secretari de proposar-li de fer la presentació de la Conferència i, defugint de paraules de compromís, aprofita l’ocasió per declarar que “sempre (li) ha semblat imprescindible, i encara ho és més “després de la sentència de l’Estatut, que el PSC faci sentir amb força la seva veu. I avui això, fer sentir la seva veu, significa tenir clar que cal refer, gairebé de dalt a baix el pacte d’auto govern, un pacte unilateral, de Catalunya a Espanya”. En la seva opinió, “la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha deixat en la més pura provisionalitat l’encaix de Catalunya a Espanya. (…)hi ha una necessitat apremiant de reconstruir, gairebé des de zero, un projecte polític progressista, i independent i autònom de qualsevol força política espanyola(…) La sentència diu que el pacte d’autogovern que era l’Estatut, o aspectes prou importants del mateix, no té cabuda dins de la Constitució. I crec que no ens podem resignar a acceptar-ho. el PSC, és un gran partit, que ha contribuït com molt pocs ho han fet, a vertebrar el país, i que ha de recuperar aquest paper central en la política catalana. Ho necessita el partit ,per suposat, però també ho necessita Catalunya(…) les úniques respostes que s’escoltin davant d’una qüestió tan transcendental són, per un costat, la de la involució autonòmica, la de la revisió involutiva de la Constitució, discurs en el que semblen embarcades les grans forces polítiques espanyoles, I, en l’altre extrem, la de l’adéu a Espanya. (…) Seria bo que fóssim conscients que aquesta posició se situa cada vegada menys en un extrem i correspon a un corrent de fons molt potent, que ocupa creixentment un espai en la centralitat de la política catalana. (…)En tot cas i en definitiva, crec que no ens podem resignar a acceptar que els únics discursos possibles siguin el de negar Catalunya per firmar Espanya; o bé el de negar Espanya per afirmar Catalunya. De fet, les relacions entre Catalunya i Espanya estan presidides cada cop més per la dinàmica de la polarització entre aquestes dues posicions, que, no cal dir-ho, es potencien mútuament. No cal que els digui que si cal escollir un costat de la línia divisòria, tinc molt clar en quin estic”
Pel que fa a la vessant econòmica de la presentació, Castells ha deixat clars alguns punts.
“L’acord del 2009 va suposar “un canvi essencial de model i un canvi molt important des del punt de vista quantitatiu (…) Un model progressiu que “ja el primer any d’aplicació ha proporcionat 2.400 milions d’euros suplementaris i situarà a prop dels 3.700 milions d’euros en ple rendiment”. I pel que fa a la posició relativa de Catalunya amb les altres CCAA, dona aquestes xifres: “el primer any hauríem passat a estar uns 2,6 punts per sobre de la mitjana (cal recordar que veníem de quatre punts per sota), i que en el moment de plena aplicació ens situarem 5 6 punts per damunt”. el primer any (el 2009) estaríen 3,6 o 6 punts per sobre de la mitjana, segons es comptin o no els recursos destinats a competències exclusives.
Tot i això l’ex-conseller reconeix la seva decepció per l’incompliment de qüestions més de fons i essencials com, per exemple, el Consorci Tributari, punt fonamental.
I pel que fa al Concert econòmic ,és a dir l’equiparació que pretén CiU de la situació de Catalunya amb la del País Basc, Castells declara: “hem de saber, continuant fent servir les dades relatives que he utilitzat abans, que això significaria col·locar-se no quatre, sis o deu punts per sobre de la mitjana, sinó setanta. Si les CCAA de règim comú tenen 100 per habitant, les forals en tenen170, és a dir un70%. (…)
“Jo he estat conseller d’Economia i Finances, de manera, que si algú em pregunta si m’agradaria incrementar els recursos de la Generalitat en un 70%,poden comprendre que la meva resposta, sense cap mena de vacil·lació, seria: on s’ha de signar? Coincidiran amb mi en que aquest és un tema essencial, perquè en definitiva estem parlant de quins són els límits que s’estableixen a la solidaritat, i quin és el resultat final expressat en increment de recursos. I si cal parlar seriosament, i crec que cal fer-ho, no pot quedar en la nebulosa i indeterminació amb la que alguns l’aborden. I l’èxit o el fracàs del projecte seran valorats en funció de quant de lluny o de prop quedem d’aquest objectiu. És per això, que caldria ponderar molt objectivament fins a quin punt és realitzable, perquè el que no es pot fer és crear unes determinades expectatives, per després tractar d’explotar la frustració de no haver-les assolit”.