El nº 13 de Quaderns d’Educació Popular està dedicat a 30 anys d’Educació Popular a Xativa i porta el sugerent títol: Moviment entre resistència i compromís. En aquest número hi han co l·laborat l’Ajuntament de Xàtiva i l’Associació de Persones Adultes del “Centre Públic de Formació de Persones Adultes Francesc Bosch i Morata”. El quadern es composa d’una sèrie d’articles entre els quals en destaquem dos dedicats a la figura de Francesc Bosch i Morata: el primer article titulat Francesc Bosch i Morata: vida i obra d’un valencianista republicà, per Albert Girona Albuixech; i el segon, de Miquel Notari i Ibañez: No recordaràs el nom del teu primer conseller de cultura… O com Francesc Bosch i Morata desafia l’oblit.
Durant la República, el Consell Provincial de València (una espècie de mancomunitat valenciana comparable a la catalana de Prat de la Riba) que s’havia d’encarregar, d’acord amb l’executiu repúblicà, de governar el País Valencià) nombrà el 1937 conseller de Cultura a Francesc Bosch i Morata. Natural de Xàtiva i metge de professió, va impulsar aleshores la creació de d’Institut d’Estudis Valencians i la Biblioteca del País Valencià, entitats dedicades a “propagar la cultura” del país.
. L’historiador Manuel Sanchis Guarner, el poeta Bernat Artola o Carles Salvador treballaren amb Bosch i Morata en les seves iniciatives. També el poeta i Mestre en Gai Saber Angelí Castanyer i Fons, firmant de les normes de Castelló, figura amb el càrrec d’assessor a la”Memòria de15 de març de 1937 de la Conselleria de Cultura” redactada com a projecte de funcionament de la Conselleria pel conseller Francesc Bosch i Morata.
Mesos desprès , la guerra envià Bosch i Morata al front. El Govern de la República el destinà a un hospital de campanya prop de Barcelona, desprès el traslladà al front de Terol, probablement a la 46ª brigada valenciana de Manuel Uribarri –podríem dir valencianista donat que el comissàri polític era Josep Castanyer i Fons, regidor de l’Ajuntament de València pel Partit valencianista d’Esquerra del qual havia estat president el 1935 desprès d’haver-ho estat del Centre d’Actuació Valencianista on el va succeir Bosch i Morata. Finalment el conseller va anar a la sierra de Pàndols,des d’on participà a la batalla d e l’ Ebre. D’allí, com tants d’altres, a l’exili on trobà la mort a Mèxic en 1950.
Aquests dies Compromís ha presentat la iniciativa al parlament valencià de reconèixer Francesc Bosch i Morata com el primer conseller de cultura del País Valencià de l’era moderna.
L’oposició d’esquerra en bloc, tant Compromís com el PSPV-PSOE i EU destacaren la importància històrica de Bosch i Morata; no sols en els àmbits lingüístic i cultural, sinó també en la seva faceta com a metge. Al moment de la guerra, milers de refugiats arribaren a València i Bosch, delegat de Sanitat de l’organisme embrionari del Consell Provincial s’encarregà d’organitzar-ne l’ acollida.
Malgrat els seus mèrits que van compartir tots els grups polítics, el PP, obviant el fons, rebutjà la iniciativa de reconèixer la figura i treball del polític valencianista de la primera mitad del segle XX per “un “defecte de forma”! Segons aquest partit el tema hauria d’haver anat en comissió parlamentaria i no com l’ha presentat Compromís”. El diputat popular David Serra va proposar, per despistar, redactar una simple declaració conjunta que Compromís molt encertadament va refusar per considerar-la insuficient.
La neta de Bosch i Morata, Pilar, va assistir a la sessió des de la tribuna d’invitats arropada pels diputats de l’oposició d’esquerra. Una oposició que gràcies a la defensa de Bosch i Morata s’ha retrobat unida en la defensa de la memòria d’un valencianista republicà. El PSPV-PSOE, EU i Compromís tenen l’ocasió de treballar unitàriament en la defensa d’aquella generació perduda i recuperar al País Valencià la memòria històrica que tanta falta ens fa per combatre una dreta valenciana que donà suport al franquisme durant la dictadura i que avui en democràcia s’oposa al reconeixement dels valors dels que van defensar durant la guerra la legalitat i la democràcia.
La veritat és que els que vam veure aquell Ple de les Corts Valencianes, o siga, del Parlament Valencià, vam assistir a un acte realment extraordinari. D’un costat, cal dir que el Grup del PP no es trobava en la seua salsa, no estaven ballant la música que ells posen a tothora: El PP estava visiblement nerviós i neguitós. D’altra banda, els grups de l’oposició d’esquerra i valencianista van actuar com un sol cos. Açò, potser, ja és un gran homenatge per a aquest “homenot” republicà.
Vull insistir en l’aplaudiment que oferiren tots els grups de l’oposició, alçats dempeus, a la néta del Conseller Bosch i Morata, qui, alçada també, alhora els correspongué amb aplaudiments… I tot, enmig de l’emmudiment dels parlamentaris del PP… Fins que la Presidenta de les Corts va tallar aquell moment, amb amenaces d’expulsió a una diputada i amb l’ordre, discreta però directa, de què els convidats foren desallotjats.
Cal dir que el fet que les Corts Valencianes hagen pogut haver celebrat aquell debat és ja un èxit del poble valencià conscient del seu passat… i en definitiva, de tot el poble valencià… Amb tota la majoria “absolutíssima” del PP a les Corts Valencianes, i gràcies a l’excepcional intercessió del Tribunal Constitucional, no els ha estat possible ocultar per més temps aquest debat que mereixen totes les persones que els anys 30 del S. XX s’hi van lliurar a la construcció d’un País Valencià democràtic, digne, racional, humà… i conscientment valencià.
En aquest sentit, és molt d’agrair el seu text i la seua aportació, Àngel, perquè prové exactament d’eixe espai de la memòria, però també dels sentiments, dels valors, de les actituds… i de la consciència de totes aquelles persones… que metafòricament, també van ser presents aquell dia a les Corts Valencianes.
Gràcies!
amic Miquel: segons tu “els grups de l’oposició d’esquerra i valencianista van actuar com un sol cos”. M’agrada l’expressió”! El nacionalisme valencià no és transversal. La dreta valenciana és antivalencianista i espanyolista per antonomàsia. I els setanta anys de dictadura franquista no han fet que no empitjori la cosa. Amb aquesta situació l’única solució és que les esquerres busquen les ocasions per continuar actuant “com un sol cos”. Si volem retrobar el país, primer haurem de vèncer la dreta i això no ho podrem fer sense unitat ”. Per questa unitat no fa falta portar el nacionalisme valencià a l’esquerra perquè ja ho està; Però sí portar els socialistes del País Valencià al valencianisme. Que serà difícil? No en tinc el menor dubte, però la desfeta de la dreta nacionalista espanyola ho requereix i no hi ha altre camí si no volem continuar els uns i els altres ser condemnats a repartir-se les engrunes.