A penes acabat el recompte de vots de les eleccions, El Foro Ermua entra en campanya demanant a José Luis Rodríguez Zapatero que s´oblidi dels seus socis perifèrics i intenti posar-se d’acord amb el Partit Popular sobre la qüestió d´España. Segons el foro, la disminució de suport electoral del nacionalisme justificaria aquesta “santa aliança”.
I cal felicitar-se de que el Foro d´Ermua plantegi el tema territorial a l´inici d´aquesta legislatura. Perquè sigui quina sigui l’actitud de Zapatero i les seves intencions, no em cap el menor dubte que d´aquí quatre anys el tema España tornarà a la palestra; el PP no abandonarà la presa i explotarà el filó.
Davant d’aquesta perspectiva el PSOE té tres opcions.
Primera opció: considerar que el tema no va amb ell i inhibir-se. Al nostre entendre seria un mal càlcul perquè deixaria la porta oberta a totes les suposicions i especulacions per part del PP i de la ciutadania, des de que no té una concepció clara de país fins que intenta eludir la qüestió per no indisposar els seus eventuals socis al parlament.
Segona opció: competir amb el PP per veure qui és més España. Ã’bviament, en aquest cas el PSOE té totes les de perdre. Sempre serà o estarà considerat una pàl·lida còpia de l´original.
Tercera opció: reivindicar sense complexes l’Estat federal amb la lògica del que ha estat sempre, un partit federal, i començar a fer pedagogia en aquest sentit des de ja, no esperar les properes legislatives. I començar també a prendre mesures per modificar un Estat de les autonomies del qual algunes de les incongruències i contradiccions s’han posat en evidència amb el procés de negociació de l’Estatut i comencen a arribar a la ciutadania. Per ara el PP encara fa seu el sistema perquè no pot fer altrament; fins que les circumstàncies li permetin, sinó abolir-lo, buidar-lo de tota substància i tornar al seu centralisme consubstancial.
I la primera de les mesures urgents que està sobre la taula és la transformació del Senat en Cambra territorial.
Per això el PSOE hauria de començar negociant amb el PP per intentar assegurar la majoria indispensable. En el cas, més que probable, que els populars no ho acceptin o volguin fer pagar un preu excessiu, no crec que seria negatiu evidenciar el desacord presentant al Parlament un projecte que al meu entendre caldria separar i presentar a part de la llei de successió. D´aquesta manera es jugaria net i la iniciativa seria del govern i deixaria al PP la responsabilitat de votar en contra. Estem lluny, com es pot constatar, d’aquest consens en assumptes d’Estat del que es parla i del que no crec que el PP estigui disposat a fer alguna concessió per arribar-hi.
Si el PSOE manté en aquest tema l´actitud que ha estat la seva durant aquests quatre anys, penso que perdrà les properes eleccions. Al contrari jugant la carta de l’adequació de l´Estat, venent a temps el seu model i no anant a remolc i volent imitar el de l´adversari, en un mot, si juga el seu partit, estarà en millors condicions de guanyar-les.
El trist és que aquesta batalla no deixa de ser la que la societat espanyola tenia plantejada ja als anys trenta. Però no seria un retorn al passat, seria reprendre el fil de la modernització de l´Estat espanyol interrompuda i no acabada, com tantes altres coses, pel cop d´Estat militar. L’Estat de les autonomies no deixa de revelar-se una construcció més o menys improvisada de la transició i és hora d’acabar amb les seves contradiccions abans que aquestes acabin amb ell. I en aquesta batalla el PSC i Catalunya tenen molt a dir.