El 6 de desembre de 1992, a Rosalind Williams, espanyola nascuda a Nova Orleans, la policia li va demanar la documentació a l´andana de l´estació de Valladolid.
A cap altre viatger d´aquell tren li demanaren els papers. Al seu marit que preguntà el perquè de la discriminació, el policia en civil li respongué: “Perquè tenim instruccions d´identificar a gent com ella”. A “gent com ella” és a dir, perquè era negra. El marit demanà al policia el seu número de placa i l´assumpte acabà en comissaria i la denuncia a la policia es convertí en denuncia al Ministeri de l´Interior.
La mateixa assessoria jurídica del Ministeri dictaminà el 1993 que s´havia produït una discriminació, però l´Audiència Nacional ho tombà un primer cop i el Tribunal Constitucional l´acabà de tombar el 2001.
La ONG Women´s Link Worldwide, el 2004 portà el cas al Comitè de Drets Humans de l´ONU. I és aquest comitè que disset anys més tard dels fets acaba de donar la raó a Rosalind amb un dictamen que hauria d´avergonyir el nostre Tribunal Constitucional.
Sí, heu llegit bé, aquest Tribunal Constitucional que acaba de cobrir-se de glòria amb el dictamen del Comitè de l’ONU, no és altre que el que es prepara a dictar sentència sobre l´Estatut!
Les regles del joc, diuen alguns. Manca total de rigor i de serietat, dic jo, el ser possible recórrer una llei desprès d’haver estat votada per dos parlaments, el català i l’espanyol, i haver-se pronunciat el poble català en referèndum.
La sortida més honorable per tothom? La que apunta l´amic Enric Benages, no sé si jurídicament vàlida: que el TC es declari incompetent. I que no se’n parli més. Perquè de rigor jurídic, la pròpia renovació del Tribunal, des de fa anys ajornada, ja ens en ha donat suficients proves!