Quim Curbet, i Raimon Obiols reproduint al seu bloc l´agut article del primer sobre Vilopriu, m´han guanyat la mà. Tanmateix no deixaré de dir les tres o quatre coses que pensava escriure sobre la trobada anual de Nou Cicle.
La primera és que Vilopriu s´ha consolidat com el primer acte de “rentrée” del socialisme català. I aquest any, amb el plus de l´expectativa sobre l´Estatut.
Els mitjans de comunicació han vingut a informar-se del que podia dir sobre el tema el primer secretari dels socialistes i president de la Generalitat. I com era d´esperar, el president Montilla s´ha afermat en el que ha vingut dient fins ara, que no és poc. Fermesa en els principis, defensa dels interessos de Catalunya i prudència abans de conèixer el dictamen del Constitucional.
Abans però, l’amfitrió, Lluís Maria de Puig, senador i president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, inicià l’acte donant la benvinguda als assistents per a desprès anar introduint els diferents parlaments.
La eurodiputada Maria Badia, cada cop més, es mostra digna successora de Raimon Obiols en els temes europeus. El seu parlament, no solament va tenir el contingut de qui es coneix els dossiers, sinó un to d´íntima i sincera convicció sobre els reptes que ha de superar Europa d´aquí al pròxim desembre: les eleccions del president de la Comissió Europea i del President de la Unió Europea amb els noms que sonen pel càrrec de Toni Blair i Felipe González.
La sorpresa, per mi, va ser “descobrir” Jaume Bartumeu que aquest any ha vingut a Vilopriu, no com amic personal dels organitzadors de l´acte sinó com nou cap de govern socialista d´un país que es diu Andorra. En un to pausat, ple de serietat, va descriure la nova Andorra que pensa construir, allunyada del sistema financer imperant fins ara. Va fer un discurs del qual, molts països que no han jugat financerament el paper del petit país veí però econòmicament molt més potents, es podrien inspirar per infondre més justícia i transparència al nou sistema financer que hauria d´imposar-se a la sortida de la crisi.
I qui sí va donar el titular que buscaven els periodistes fou el conseller Antoni Castells. Ho va fer amb la claredat i la contundència que el caracteritza. La meva impressió és que va formular la posició que ha de prendre Catalunya si les coses no surten com esperem que han de sortir; una posició que el president de la Generalitat no pot expressar mentre no es donin aquestes circumstàncies, si és que es donen.
I finalment vam escoltar Raimon Obiols, l’ànima de la trobada, amb el paper en el que es troba cada vegada més agust. Descriure el panorama que ens ofereix la situació mundial i recollir i traçar les línies del nou socialisme de l´era de la globalització en la que el món està cada vegada més immers. És partidari de la tercera refundació del socialisme, la primera fou en resposta a la revolució bolxevic, i les primícies de la segona es troben en les innovacions de la socialdemocràcia escandinava de la pre-guerra. Aquesta tercera refundació ha de buscar donar resposta a la globalització i a la “financiarització” del capitalisme, a la cohesió social i la solidaritat entre generacions a través la defensa inajornable del planeta.
Vilopriu, una trobada més necessària que mai.