Desprès de pensar-m’ho molt, en aquestes eleccions, per fidelitat de molts anys a mi mateix he votat al PSC. La creació d’aquest partit pels Obiols, Reventós i elements de la federació catalana del PSOE als anys vuitanta va ser un encert històric que va permetre a la societat catalana desprès del franquisme continuar integrant al catalanisme el món obrer i la immigració, i permetre continuar sent un sol poble com ho haviat estat als temps de la República. Al Congrès de Sitges, els “capitants” es van voler comptar; d’alguna manera va ser una primera “ruptura”, si no orgànica, sí de confiança. Des d’aleshores es parla de les dues ànimes dels socialistes catalans.
Malgrat la defenestració poc elegant de Pasqual Maragall, quan va ser elegit José Montilla President de la Generalitat, per cert amb uns resultats inferiors a les votacions anteriors , en aquestes mateixes pàgines vam elogiar les seves primeres declaracions i seves decisions. Va quedar palès que Montilla sabia què era ser president de Catalunya i que en assumia el càrrec amb totes les conseqüències. Aquesta situació ha s’ha mantingut amb encert durant tota la negociació de l’Estatut incloent, fins i tot, les reaccions desprès de la sentència adversa del Tribunal Constitucional. Aquesta etapa ha durat fins la manifestació del proppassat 10 de juliol. A partir d’aquí, no sé si es va rebre un toc d’atenció des de “Madrid”, el cert és que el discurs del primer secretari del PSC i President de la Generalitat ja no ha estat el mateix. No s’ha adonat, o no ha volgut adonar-se que al carrer les coses havien canviat i que desprès de la sentència del T.C i el trencament del pacte constitucional que representa, la solució al problema espanyol, per la ciutadania ja no és el famós “cafè para todos” de l’actual autonomisme. El dilema, ara més que mai, és independència o federalisme. I en lloc d’ajudar -o forçar- el PSOE a anar posant les bases concretes d’un Estat federal , el PSC, en boca de José Montilla darrerament ha dirigit el seu esforç a combatre la independència, i fins i tot a no acceptar -com sí ha fet CiU- el democràtic però poc comprometedor -mentre es manté en aquests termes- “dret a decidir”! Tota la campanya ha estat centrada en dreta i esquerra –cosa que ja em semblaria bé si no s’hagués fugit com de la pesta del mínim sentiment identitari que hi ha a Catalunya.
és cert que els partits els fan els seus militants però qui els jutja és la ciutadania.
Tots sabem el problema que té el PSOE per mantenir esl seus principis laïcs davant el nacionalcatolicisme latent en la societat espanyola, així com mantenirels principis federals. Però d’això es tracta justament! de construir un Estat diferent , modern, pluricultural i europeu en profunditat; en lo fonamental i no solament en l’aparença.
Des de que el president de la Generalitat ha anunciat que no es representarà a un nou mandat sembla que des del PSOE -quan no des del govern- surtin noms de possibles relleus. No ens enganyem, quest no és el camí, la ciutadania també n’ha après, i a Catalunya hi ha polítics que conceben el seu esperit de servei des de i per Catalunya amb un grau de solidaritat que no té res a envejar a ningú i que no busquen cap recompensa ministerial,sobretot quan aquesta no els arriba per la concepció federal que poden tenir , sinó per tot el contrari Des de la seva existència al PSC hauran governat” les dues ànimes”. En la nova etapa que s’obre desprès d’aquestes eleccions el PSC haurà de deixar clarla fal·lacia d’aquestes dues ànimes i si és un partit català germà o una una federació més del PSOE. Sembla que els ciutadans ho tinguin més clar que els seus mateixos dirigents.