La mateixa nit de les eleccions vaig penjar la meva reflexió aquí mateix. Avui, sense altra explicació que la casualitat, trobo a la petita columa de Rosa Cullell a El Periódico de Catalunya, si fa no fa, una explicació de la victòria de CiU que no contradiu la meva, i de la qual en reproduïm el passatge significatiu: “Al final, un resultat còmode per a CiU. Artur Mas pot governar. Doncs que ho faci. Molts dels que s’han quedat a casa -i han estat menys dels que ens pensàvem- l’única cosa que volen és que el Govern mani. Després de tants mesos de xerrameca electoral, de no dir res que pugui ofendre un possible votant i de mirar cap a una altra banda o cap a Madrid, ara es tracta de governar”.
Per acabar aquesta nota, parlaré, si m’ho permeteu, del partit Barça Madrid. Tranquils, no parlaré de futbol. Parlaré de política, i de sociologia, encara que sigui barata; més concretament del tarannà de les dues societats, l’espanyola i la catalana. Car no és casualitat que la societat espanyola estigui representada per un club com el Real Madrid, un entrenador prepotent i arrogant com Mourinho i uns jugadors- a l’excepció d’algun element com el porter Casillas i l‘ex capità Raul– un tan “chulos”, sense parlar de la premsa i els mitjans audiovisuals que donen compte de tots els partits i que en teoria s’adrecen a tot l’Estat però que fan fàstic per la parcialitat que manifesten a favor del club de “la capital del Reino”. En front, al Barça hi ha un entrenador sense estridències, que atribueix tots els mèrits als jugadors i als seus antecessors a la banqueta, i uns jugadors que es comporten amb correcció.
El dubte que tinc és si als jugadors del Madrid i del Barça els trien pel seu tarannà o esdevenen tal com es manifesten un cop han endossat la samarreta! Però diguem que pel cas tan li fa una cosa o l’altra, és el resultat que compta.