He tingut l´ocasió d´exposar, ací mateix, el que pensava de l’opinió de Joan Ferran sobre els mitjans de comunicació públics catalans. He dit el que m´havia semblat correcte de les seves declaracions i el que no; he dit que aprovava el fons i no tant la forma, més precisament, l´expressió. Em crec el Ferran, però que el terme de “crosta nacionalista” pogués no tenir un sentit pejoratiu, seria solament en les seves intencions, car en el context de la seva entrevista, difícilment es podia interpretar d´una altra manera.
Això dit, té raó Joan Ferran quan titula un nou article sobre el tema, al diari El País, “Algo falla en este país“. He llegit l´article i he après certes coses que fallen, però no el més important, no la pregunta del milió, la que de poder-la contestar, ens donaria les claus per solucionar el desinterès creixent de la ciutadania per la política que es manifesta en l’increment de l’abstenció a les eleccions. Enumerar on es falla no és tan important -encara que sigui indispensable saber-ho- com descobrir per què es falla.
S´indigna Ferran, i amb raó, que un Consell d´Administració de
No estic segur que la tingui tant -la raó- quan al mig de tot això deixa caure una hipotètica “missió històrica” dels mitjans de comunicació que els nacionalistes voldrien imposar; perquè, utilitzant aquests vocables en el context del seu article, torna a caure en l´error de la “crosta”. Res de “missió històrica”; el que volen els nacionalistes és defensar els seus interessos i arribar al poder, amb la senyera a la ma o fent-se fotos a Madrid, tant se val; i la millor manera d’evitar que hi arribin, al meu entendre, no és atacant “crostes” i hipotètiques “missions històriques” sinó denunciant la superxeria de les seves posicions.
Què a cas, no és positiu que sense cap imposició nacionalista que valgui, qualsevol estament, ja sigui l´escola, la universitat o els mitjans de comunicació, sobretot en l´era de la informació, contribueixin a la educació de la ciutadania i, a més de conscienciar-la sobre els seus drets i deures, saber què som, d´on venim i cap on pensem que podem anar? A menys que tot estigui ja meridianament clar i definitivament cantat en aquest país nostre. Aleshores diguem-ho clar.
He esmentat que l´interessant era saber per què fallem. I he trobat un altre indici d´explicació en el mateix article d´en Ferran quan constata que el que ha dit a l’entrevista ha estat ferotgement combatut, i quan el mateix discurs el va tenir a l´àmbit parlamentari solament es va mereixer “el somriure mofeta” dels seus adversaris.
Que no s´enganyi Ferran; això mateix que constata, els ciutadans ho veuen també, també ho constaten, però com no és exclusiu a un sol ideari polític sinó que el poder d´indignació va lligat a reflexes sovint condicionats, i avui em toca a mi, i demà et toca a tu, no és d´estranyar que un sector massa ampli de la ciutadania es decanti cada vegada més per un “ja s´ho faran”.
I el problema no és que una simple entrevista susciti dotzenes “d´articulets, columnes de diaris, tertulians airejats i doctes professors dibuixant caricatures” per injust i desproporcionat que li pugui semblar a u, i potser ho sigui. El problema és que això passi entre iniciats baix la mirada indiferent de gran part de la ciutadania que solament ha retingut de tot aquest enrenou -si és que ha retingut alguna cosa- lo de la “crosta”.