No ens enganyem, tots sabem que la situació insolvent d’Espanya en tants dominis no ve d’un dia, que ve de segles i que fins i tot al segle XX aquesta mateixa Espanya ha estat capaç de desencadenar una guerra civil cruel en nom del d’un nacional catolicisme tradicional amb el fi de combatre les mesures d’una simple república parlamentària que defensava, fins que va haver de fer front al cop d’Estat, uns valors semblants als dels països europeus democràtics veïns. Un cop d’Estat que va triomfar amb l’ajuda d’Hitler i Mussolini que ja preparaven la II guerra mundial. A la guerra civil va succeir una dictadura de quaranta anys amb una implacable repressió que va generar molta por i sobretot -aquí ve la l’empremta de Franco- unes complicitats que encara duren desprès de trenta anys de democràcia! Allò que va passar fou tan terrible, que s’ha hagut de sacrificar tota la generació que va fer la guerra per intentar reconduir la situació i finalment restablir un règim, si fa o no fa, com el que va liquidar Franco , l’únic dels tres dictadors europeus d’aquells temps que va morir al seu llit. Amb aquesta tràgica història, mig segle de perdut pel país i tornar a començar! I no crec que els espanyols d’avui en dia tinguin plenament consciència de la Història d’Espanya en general i d’aquesta més recent.
M’entra vergonya d’haver d’escriure una i altra vegada aquestes coses. Però és que si no es parteix d’aquí – cosa que no fa avui en dia òbviament la majoria de la gent- no hi ha manera d’entendre la història d’Espanya, la d’avui i la de sempre i els conflictes actuals i les incoherències dels seus governs successius i de tots dels seus tribunals i poders institucionals que donen ganes de cridar: Ací us quedeu!
La Segona Guerra mundial ha vist la derrota del fascisme a tot arreu, a Europa, al Japó, a tot el món! A tot el món, menys a Espanya! I no val a dir que el franquisme no era fascisme pel fet d’haver-se desmarcat a temps del falangisme i per tenir l’habilitat de quedar-se, de cara als nous temps, solament amb “nacional” i “catolicisme.
És cert que Hitler fou vençut, però és impensable que s’hagués pogut erigir en Alemanya un monument com el Valle de los caídos construït pels mateixos conciutadans repúblicans presoners. I és trist de constatar que tant a dintre com a fora, el món hagi acceptat sense més consideracions, recompensar els vencedors, o com a mínim no oposar-s’hi. Les complicitats a les que hem al·ludit, tan internes com externes han volgut creure que els republicans enterrats a la cripta sense el consentiment dels seus, avalaven una espècie de “reconciliació”. I allí queda per l’eternitat, amb la benedicció de tots, la immensa creu –que és finalment el que compta, encara que siga a la glòria de Franco- contemplant aquell horror des dels seus 250 metres d’altura! Aquesta societat espanyola va haver de tragar el 1963, 24 anys desprès del cop d’Estat, l’afusellament de Julián Grimau, per “rebel·lió continuada”.
A Xile, els responsables del cop d’Estat han estat condemnats. A l’Argentina també ho han estat. Únicament a Espanya, no solament no s’ha molestat als responsables, sinó que tot l’aparell de la dictadura, el militar, el policial i el de “justícia” ha passat sense pena ni glòria a “ocupar-se de la democràcia”! I l’únic que ha estat condemnat a Espanya ha estat el jutge Garzón per haver tingut la gosadia de voler aplicar a la tragèdia espanyola el principi universal de crims contra la humanitat.
Molts en aquest país, pensen que aquesta situació és el preu que s’ha hagut de pagar per permetre’ns de retrobar la llibertat i que òbviament una societat no pot estar flagel·lant-se permanentment.
Hi estem d’acord, però això ha de ser vàlid per les noves generacions que no han participat en res en la tragèdia. Aquells que sense haver-hi participat directament hem viscut mínimament conscients aquest darrer segle de la història d’Espanya, no podem fer altra cosa que intentar refrescar la memòria, amb l’objectiu únic que aquella tragèdia no es pugui repetir.
però amb tota sinceritat, no veig d’on li ve a la societat espanyola aquest oblit concient de la seva història , a menys de respondre a un patriòtisme primari de “la nación espanyola”, que es manifesta tant a la dreta, cosa comprensible, com a l’esquerra, posició molt menys explicable, contra les nacions i cultures que configuren l’Estat.
Tienes toda la razón Angel. Alemania juzgó a los nazis, Argentina juzgó a los militares, Islandia juzgó a los banqueros pero en España se juzgó al Juez que investigaba los crímenes franquistas.