En general la gent que és d’esquerres,–Ep! en general- ho és perquè a més de pensar en ells mateixos pensen en els altres . I quan, a més de ser d’esquerra, estimen la seua terra i la seua llengua i són –no m’agrada malgrat el titular, ni la paraula ni el concepte, nacionalistes- resulta que continuen pensant, amb raó o sense, amb els demés; en aquest cas amb els drets dels immigrants, ja siguin vinguts d’altres terres de l’Estat espanyol o de territoris més llunyants.
Bé, tpotser sigui just de reconèixer -ningú és perfecte- que el nacionalisme del que parle no deixa de ser un nacionalisme interessat en la mesura que és concient que la força de Catalunya, sobretot a partir del franquisme resideix en la unitat ciutadana aconseguida pel seu poble, autòctons i immigrats i fills d’imigrats, i que segons com, es corre el perill de que es trenqui taquesta unitat i en lloc d’avançar, es reculi!
Cada cop peró, s’axequen més veus que pensen que això és una espècie de xantatge i que les responsabilitats d’un eventual trencament, d’existir, seria cosa de dos i les conseqüències negatives també compartides. I les responsabilitats serien d’aquells que s’ampararien en lleis discutibles per traïr els principis i la justícia.
Passen els anys i un va veient com canvia la qüestió social davant l’amplitut d’escala dels problemes que semblen cada cop més llunyants i inaccessibles per la ciutadania i els seus representants amb la mundialització. En la qüestió nacional, és a dir en el dret de les nacions a disposar d’elles mateix, al contràri, un ho veu més a prop , no que sigui més fàcil actuar en qüestions identitàries, però sí amb més possibilitats d’intervenció.
I davant les ofensives repetides i els atacs a les llengues minoritàries per part del nacionalisme espanyol, la llegua del qual no corre cap perill, cada vegada un es va fent més preguntes, i la primera d’aquestes preguntes és la següent:
_ A veure, tenim el dret els catalanoparlants, no solament a a utilitzar, sinó , vist les circumstàncies, a defensar la la nostra llengua minoritària en aquells territoris on es parla, amb tots els mitjans posibles i en particular amb una discriminació positiva i una immersió longüística ?
_ I una segon pregunta: perquè els nostres drets nacionals i ligüistics han d’estar supeditats a la voluntat dels altres? A una societat amb la qui compartim l’Estat i que cada cop exerceix més el seu poder i imposa el seu nacionalisme.
I finalment arrivem a la tercera pregunta: No està la gent d’aquesta societat que no es priva de donar lliçons de valors humans i democràtics i inclús reconeix el dret dels pobles a determinar el que volen ser, no està profitant oncient o inconcientment una victòria militar dels seus avant passats sobre els meus? I si això és així, no es tracta, per part seva d’un simple abus de confiança en els temps en que vivim?
Sí, ja ho sé! No pretenec de refer la Història i es tracta de política , i de política d ‘avui, de la convivència de la gent ad’avui i en les circumstàncies actuals d’una nació i una gent que se sent dicriminada pel poder espanyol. La llengua cespanyola, avasalladora a Catalunya i no parlem del País Valencià, té els seus drets reconeguts i els individuals dels castellano parlants, garantits; (sobre 7 milions d’habitants, a Catalunya solament s’han interposat 5 demandes d’ensenyament en castellà!). La resta és agitació política del nacionalime espanyol.
I justament, parlant de convivència, la ciutadania d’esquerres de la que parlem i que s’està fent, tant a Catalunya com al País Valencià la sèrie de preguntes que hem esmentat, ha donat en el passat llunyà i més recentment durant la transició democràtica, més proves de cordura, de tolerància i esperit democràtic que tota “la nació” espanyola en tots els seus segles d’existència!
I hem de trobar el moment i la forma de resoldre civica i políticament d’una vegada per totes, un problema enquistat en aquest malaguanyat Estat que no vol deixar de ser allò que ja no pot ser.