Que el bust del “Parlamentari més brillant de la Espanya del segle XX”, president de la II República espanyola i prestigiós intel·lectual, sigui relegat junt a una porta que condueix als lavabos d’un edifici administratiu i sense cap placa que indiqui la identitat del personatge, en lloc d’exposar-lo on estava des del novembre de 2011 , en el saló més noble del Palau del Congrés dels Diputats, és una operació mesquina que hauria d’ofendre, en primer lloc, si tinguéssin un mínim de principis ètics, els nacionalistes espanyols, aquells que sempre tenen la paraula Espanya a la boca. Que aquest comportament lamentable sigui iniciativa dels nostàlgics franquistes del PP, el catolicisme del qual no els impideix que setanta anys desprès del final de la guerra incivil encara siguin reticents a treure els cossos dels vençuts de les fosses comunes, no és d’estranyar. Com tampoc ha d’estranyar que els altres “bien pensants” de CiU, hagin votat a favor del trasllat del bust d’Azaña. Però que els socialistes espanyols i per més inri a través de la diputada Teresa Cunillera, hi hagin donat el seu suport, és la gota que fa desbordar el got. En quin món viu aquesta gent? Indiscutiblement en el seu! Ells, i amb ells alguns pensaran que, pels temps que corren, aquest incident és exactament, això, una gota!
Però mireu com són les coses, com n’hi ha i n’hi han hagut tantes de gotes, que una més, aquesta sense cap necessitat i gratuïta, és suficient per fer dir a molta gent, per dignitat, PROU!! Estem cansats, i sembla que la classe política viu en un altre món i no se’n adoni. Que continuï gestonant les seves petites estratègies, els seus silencis acomodats i mantmantenint el seu modus vivendi i els seus petits privilegis. La única cosa que ens frena a la ciutadania de canviar de montura –i és trist d’arribar a aquest punt, és el convenciment, no d’ara, sinó de sempre, que aquestes petites misèries són ineludibles a la condició humana i que trobarem els mateixos silencis còmplices i renuncies a tot arreu. El sol refugi o salvació no és de deixar de fer alguna cosa, per petita que sigui, sinó que el que cal és restar fidels amb convenciment als principis, i evitar de fer , tot allò que sabem intrínsecament nefast.
Amic Àngel,
Et segueixo llegint, però no he comentat els teus textos dons la rauxa em guanyaria al seny.
I és que poc a poc s’aprima la confiança amb els uns i els altres. I me’n adono que si bé alguns comportaments son lògics en individus i organitzacions de la dreta, contemplo amb tristor que aquells que gaudien d’un concepte de la justicia i d’una ètica formidables, ara estan engolits per la cultura que sempre haviem menyspreat.
“En quin mon viu aquesta gent…”dius. Dons en un mon petit del que no saben eixir.
Salut.