Sota el titular un poc diferent d’Europa no es de izquierdas, José Ignacio Torreblanca, un professor d’Universitat publica un article a El País on ens assabentem que una companyia marítima finlandesa ha creat una filial a Estònia, hi ha matriculat un dels seus transbordadors, ha enviat a l’atur els seus empleats finlandesos i contractat a estonians amb salaris més baixos.
La reacció dels empleats de l’empresa no s’ha fet esperar: han denunciat el cas a la Federació Internacional de Sindicats i han fet vaga per obligar l’empresa a introduir en el conveni col·lectiu el manteniment dels sous encara que contracti a treballadors estonians. L’empresa, per la seva part, s’ha adreçat al Tribunal de Justícia Europeu a Luxemburg que ha dictaminat -segons les lleis actuals- que “les mesures de pressió de la federació de sindicats i la vaga és una coacció a la llibertat d’establiment”(!)
És evident que aquest cas no és un cas isolat i que si les lleis ho permeten les empreses aplicaran aquestes pràctiques sempre que els sigui possible, i Europa haurà contribuït a orientar la globalització en el sentit més conservador. I això és així per dues raons:
– perquè estructuralment Europa té un evident biaix liberal
– i circumstancialment perquè la majoria actual està en mans de partits liberals i conservadors.
I, ens diu J.I. Torreblanca, “les polítiques alliberadores del mercat avancen sense entrebancs pel sistema de majories qualificades mentre que les polítiques correctores de mercat o de caràcter redistributiu han estat excloses explícitament de la construcció europea o han anat al pas de tortuga marcat per la regla de la unanimitat”. I la única manera de canviar aquesta situació està en la capacitat d’Europa d’elaborar lleis, “lleis que primin sobre el dret nacional i d’efecte directe sense necessitat de ser traslladades a l’àmbit nacional, lleis que puguin protegir als treballadors, als consumidors, als ciutadans o al medi ambient”.
Car hem de saber que actualment, i més encara si s’aprova el Tractat de Lisboa, el Parlament Europeu tindrà l’última paraula -per sobre la Comissió o els Estats membres- en la legislació que afectarà amb profunditat les vides dels ciutadans. A partir d’aquí, no cal ser molt savi per deduir la importància del Parlament Europeu i de les properes eleccions europees.
Els resultats no aturaran la marxa ineludible cap a una societat globalitzada. La globalització es produirà de totes formes, anant a votar, sense anar a votar, amb Europa o sense Europa.
Ara bé, poques possibilitats tindrà la globalització de prendre un camí més favorable al món del treball i no del capital, sense comptar la comunitat mundial amb una Europa forta i majories progressistes.
I és per això que el Parlament Europeu i les properes eleccions són tan importants; i l’opció més lògica pels interessos de la immensa majoria radica en anar a votar per barrar el pas als partits conservadors, aportant el seu vot a les formacions progressistes.
Transcric i faig meu el final de la carta d’una lectora, Ma. Elena Muñoz, a El País: “Si creiem en el progrés i en l’assoliment de metes socials, tenim el deure de votar el 7 de juny. Que ningú sumi a causa de la nostra abstenció”.
Hi ha molta feina per fer i les actituds dels partits d’esquerres del nostre país no motiven gens ni mica a la població per anar a votar… Gràcies a les oïdes sordes del PSOE el PSC perd credibilitat per moments entre la població, i els altres resten centrats en l’independència, com si això fos la solució a tot plegat (aquesta tant sol seria ara per ara l’inici de nous problemes, i no pas “militars”) o encapçalant un ecologisme de ciutat i despatx insostenible pel món rural (per exemple: si no es donen permisos per caçar garses aquestes esdevenen una veritable plaga pels cultius dels pagesos de zones que no són ZEPA i no els cobreix cap assegurança; o que no hi ha manera que entenguin que els coto de caça no es poden ballar degut al cas que contradiu una altra llei que prohibeix que es talli la lliure circulació pel territori a la fauna autòctona).
Què difícil ho veig!