Anuncia la premsa que el Govern espanyol, desprès de llargues conversacions amb la Unió Europea (UE) ha obtingut l’acord de que els ciutadans podran utilitzar el català, el basc i el gallec quan es dirigeixin per escrit al Tribunal de Justícia de la UE. El conveni és similar al que ja s’aplica a la Comissió Europea, el Consell de ministres de la UE, el Parlament Europeu i el Comitè de les Regions. Ã’bviament, els representants catalans, a l’excepció dels del PP i amb els diputats i diputades socialistes al seu front, estan darrere d’aquestes decisions.
Està previst que el Govern Central torni a intentar que els eurodiputats puguin utilitzar el català també durant els debats de l’Eurocambra, proposta que va ser rebutjada una primera vegada.
He de confessar que aquest tipus de notícies, abans em produïen una sensació estranya i crec haver-ho escrit. Com som capaços de reclamar drets a Europa que no tenim a l’Estat Espanyol? Ho comparava a reclamar -tot i estant-hi d’acord- l’extradició del dictador Pinochet quan teníem els morts a les cunetes i el territori infectat de vestigis franquistes.
Hi han dues maneres de fer política, la orientada a gesticular i intentar pescar vots i la que construeix pedra a pedra. En el cas que ens ocupa, interpreto que tan sols plantejar el tema aquí, tal com està el pati, seria fer-li un gran favor al PP de “l’Espanya profunda”. Mentre que resoldre el tema utilitzant el forum desapasionat d’Estrasburg no és una mala solució.
D’aquesta manera l’opinió pública espanyola s’adonarà de que la normalitat lingüística és el pluralisme que accepta Europa i l’anòmala les fòbies que es tenen aquí. Així s’haurà guanyat la partida sense necessitat de lliurar batalles incertes.
Potser que siguin els anys, però cada cop més -no sempre!- m’agrada aquesta manera de fer política.