El Tribunal Constitucional acaba de suspendre el fet que es consideri a Catalunya el català “llengua preferencial”, la qual cosa implicava que l’administració podia redactar els documents interns i dirigir-se a l’administrat en català, la llengua del territori, o en castellà la llegua de l’Estat si el ciutadà així ho sol·licitava. Està clar que cada cop van retallant tmés les sortides a la famosa conllevança. I no parlem de la immersió lingüística que seguirà. Si el català no pot ser “llengua preferent” als territoris on es parla, on volen que ho sigui? O es que volen que desaparegui? En aquestes condicions la prohibició a la nostra època per part de Estat espanyol d’aquesta qualificació del català de “preferent” és com exercir el dret de conquesta tres cents anys desprès del 1714, o 30 desprès del franquisme! És una veritable provocació i un magre favor que li fa l’Estat al president de la Generalitat a poc temps de les eleccions al decidir que a Catalunya els socialistes no pactaran amb Esquerra Republicana.
Pocs polítics com José Montilla són capaços de descartar anticipadament possibles alliances i renunciar voluntàriament a la possibilitat de renovar el seu càrrec. Aquesta actitud pot respondre a diferents motius: a un afany de claretat com anuncia el mateix interessat, i que no crec que els electors valoraran; o potser sí! I aleshores podria ser una mesura per capgirar els pronostics actuals desfavorables de de les enquestes.
Hi ha una última interpretació que seria terrible pel partit dels socialistes catalans . Haver renunciat a poder l’esquerra governar a Catalunya -eventualitat que sembla tranquilitzar el govern a Madrid- sense cap contrapartida; sense haver els socialistes espanyols, per exemple, bellugat un dit per enfocar d’una vegada el camí del federalisme.