Desprès de l’acabament feliç de les negociacions sobre finançament, Ferran Mascarell ha escrit un article a l´Avui que reprodueix Nou Cicle-L´HORA, La llarga marxa , del que extraiem el passatge següent:
“Això és el que cal fer ara: deixar-se anar, compartir responsabilitats, lluitar per l´Estatut, aferrissar-se a obtenir més Estat, retornar la política a la gent, engrandir la força cívica i posar al dia un catalanisme d´idees i d´acció. Tot plegat és la pedra de toc que determinarà el futur immediat de Catalunya. És el calidoscopi que hauria d´obligar de manera conjunta federalistes, sobiranistes i independentistes”.
Ã’bviament aquestes mesures estan lluny de ser vàlides pel País Valencià que està en la pols. La situació al País Valencià no és ni de lluny la de Catalunya però, encara que en proporcions més modestes, no falten federalistes, sobiranistes i independentistes a casa nostra. I el problema no és que siguem pocs -condició sempre circumstancial- el problema és que som mal avinguts. I no hi ha cap excusa per perpetuar la situació de confusió en que ens trobem.
No es poden fer miracles però és possible proposar un objectiu accessible. Un objectiu no massa ambiciós però que seria un primer pas imprescindible en el camí del nostre retrobament. Un pas que podria treure la societat valenciana de la confusió en la que l´han submergit la colla de neocons que ens governen.
Els “federalistes, sobiranistes i independentistes” hauríem de centrar tots els nostres esforços, al País Valencià, en tirar una ratlla rotunda, visible, definitiva, entre els valencianistes que som i… els altres, el seu conservadurime i el seu espanyolisme. Compte, que no és cap pecat no tindre una concepció clara del nostre país i acontentar-se en ser un apèndix de la España eterna; tenen perfectament el dret a voler ser un dels puntals d’una certa concepció d’Espanya. El que no tenen dret és de prendre el pel a la gent fingint uns “amors” que no tenen. I no podem comptar amb ells per aclarir conceptes i obrir els ulls a la gent, ens toca fer-ho a nosaltres.
El valencianisme és polític o no és res, inclús la valenciania comença on comença el respecte, la utilització i la promoció de l´ús social de la nostra llengua i això és incompatible en no parlar-la, en menysprear-la, en suscitar el secessionisme i en insultar i entorpir lligams amb els veïns que la comparteixen, fins al punt de trencar relacions, ajornar la promoció d’infraestructures comunes i posar en perill el propi desenvolupament econòmic! És tan elemental el que dic que fa vergonya haver-ho de dir. Però el cinisme de l´adversari és tan gran que no queda més remei. Necessitem baixar d’inútils pedestals i actuar arran de terra.
M´ha agradat la terminologia de Mascarell “federalistes, sobiranistes i independentistes” perquè estalvia explicacions i perquè engloba tot un món que, al País Valencià, només pot ser d´esquerres.
Car no és concebible, a la societat valenciana actual, un sobiranista o un independentista de dretes. I s´ho hauria de fer mirar un ciutadà valencià que es pretén d´esquerres que no es considere com a mínim federalista i no actue com a tal.