Escrivint quasi diàriament una pàgina d’aquest Bloc, a vegades, un té el sentiment de llançar, un dia rere l’altre, una botella al mar amb la secreta esperança de que no sigui un gest en va, i que en una riba pròxima o llunyana, ara o algun dia, algú se la trobarà i -oh! pretensió- podrà treure-li algun profit. Això de la botella o “versos al mar” ja ho va escriure Mario Benedetti.
Del que acabo de dir es podria desprendre’s de que un és un pretensiós o que es pot trobar a la pell d’un trist nàufrag, que la probable manca d’eco als seus “crits” podria inquietar. En absolut. En el sol fet de poder-se expressar, un ja troba un gran plaer i la seva recompensa. I això és de suposar que ens passa a tots.
Quan un fa alguna cosa, ha de partir d’un postulat ben senzill: fer el que necessita fer i creu que pot fer, i d’entrada, ja en treu una satisfacció… la d’haver-ho fet!
I el que algun altre trobi la botella, pugui apreciar el seu contingut í treure’n algun profit és un plus, és la guinda; que no depèn però, d’un mateix.