Fa 70 anys va ser afusellat a Burgos, el 9 d´abril de 1938, Manuel Carrasco i Formiguera. Hem llegit dos articles que recorden el crim.
L´historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer descriu a El País, amb paraules senzilles i fugint de tot efectisme, l´arrest del polític nacionalista i catòlic català junt amb la seva família. No per ser senzilla, la seva descripció deixa de ser implacable sobre el caràcter de Franco i el franquisme: “Como llevaba ya más de un año detenido, parecía que no peligraba su vida, y sorprendió a todos la repentina decisión de Franco de ejecutarlo. Probablemente fue una airada réplica a la condena pública del Vaticano por los terribles bombardeos de Barcelona el 16, 17 y 18 de Marzo, que l´Osservatore romano calificó de matanzas inútiles, carentes de justificación militar”.
Podríem afegir un comentari sobre l´actitud de l´Església, inclús a partir del seu comportament en aquest cas, però no ho farem per respecte a Carrasco i Formiguera i al mateix Hilari Raguer.
L´altre article l’hem llegit a El Periódico i és de Ramon Espadaler, president del Consell Nacional d´UDC que escriu del dirigent del seu partit afusellat per Franco: “Sens dubte, tot un exemple per a un temps i un país que ara sembla mirar enrere, més interessat en l´enfrontament que en la reconciliació”.
I aquí sí que li voldria respondre al senyor Espadaler i dir-li el que sens dubte ignora.
Els republicans dels Casals catalans a l´exili, creients, agnòstics o ateus, honoraven la memòria del catòlic Carrasco i Formiguera en una època on una minoria dels seus coreligionaris no ho podien fer i una majoria aclaparadora, junt amb la pràctica totalitat de la jerarquia eclesiàstica, celebraven la memòria de “los caídos” del camp del botxí. I per tant, sobren aquestes reticències -quan no oposició- a una Llei de la Memòria històrica que en absolut “mira enrere interessada en l’enfrontament”.
El que pretén és tant elemental com fer justícia i reivindicar la memòria de les “altres” víctimes ignorades durant 40 anys.