Segons els diaris, els plens de 70 ajuntaments de Catalunya han aprovat imitar Arenys de Munt i convocar consultes populars. A més, segons sembla, 45 municipis també estan pendents de votar les consultes. Ja hem tingut l’ocasió de dir el que en pesàvem del tema però hi tornarem un cop més.
Veiem que els promotors d’aquesta iniciativa, la plataforma Decidim.cat, demostren tenir uns defectes diferents als dels polítics que preténen suplir, al menys en aquest cas, però no millors resultats. Els polítics segueixen el dia dia i busquen resolucions immediates, pendents dels terminis dels seus mandats. Saben que el que comencen però no arriben a acabar, s’ho apuntaran els seus adversaris. Per això és tan difícil veure’ls prendre mesures parcials, cronològicament correctes per resoldre problemes que requereixen, per la seva complexitat, el mig i llarg termini. Solament arriben a fer-ho, de tan en tan, grans homes d’Estat; i quasi sempre els ciutadans no els ho agraeixen.
Els promotors de Decidim que no tenen aquests imperatius de temps, plantejen el seu objectiu a gran termini però sense preveure una mínima estratègia per arribar-hi. Volen la independència; d’acord! Tenen motius més que suficients per reclamar-la. Però la volen de veritat? Quants ciutadans creuen ells que estan disposats, ara per ara, a respondre afirmativament a la pregunta amb els termes que preveuen formular-la : “Està d’acord en que la nació catalana es converteixi en un Estat de dret independent democràtic i social integrat a la UE?” No seria més convenient, útil i hàbil anar a buscar el primer pas i preguntar: “Està d’acord en que la nació catalana tingui el dret a ser consultada democràticament per determinar el seu futur com a poble?” En la primera pregunta es va a buscar solament l’aprovació dels seus; es va a crear, com m’escriu un amic, ambient; en la segona pregunta, també es crearia “ambient” però s’ interpel·laria al conjunt de la ciutadania. I sembla que únicament es tracti del primer objectiu.
Hipotecaria la reclamació del simple dret a decidir, el futur de la independència que diuen els seus defensors desitjar pel país? Evidentment que no! Aleshores que passa? Per què aquest “nosaltres sols” i no intenten fer amb d’altres aquesta part de camí fins arribar a la cruïlla on s’hauran de separar, i no abans! Reivindicar el dret a decidir és una tasca de tots, vull dir de tots els demòcrates. Als no demòcrates, tant els hi fa, sempre rebutjaran la pregunta, sigui formulada d’una manera o l’altra; per ells les dues són igual de subversives.
Això sí, no cal fer-se il·lusions, aquest tros de camí comú que reclamem tampoc serà fàcil, perquè els partits candidats a governar sempre intenten evitar alterar el clima social amb temes conflictius, a menys que un clamor majoritari de l’opinió pública els hi obligui, o els faci veure que el moment ha arribat. I pel que fa als partidaris sincers de la independència, una espècie d’ofuscament com la de l’enamorat els incapacita de veure on està racionalment l’interès -no el seu, sinó el de la causa que defensen- i els impedeix establir una mínima estratègia per vèncer les resistències; pels menys sincers d’entre ells, és una forma còmoda de tancar-se en una espècie de torre d’ivori i no participar en la resolució d’altres temes, no més importants, però sí més immediats.
Per arribar al clamor majoritàri, com amb tot, una mínima estratègia és indispensable. Un demòcrata pot no ser partidari de la independència però no pot admetre sense renegar d’ell mateix que els ciutadans de qualsevol nació no tinguin el dret de decidir lliurement el que volen ser; això del “conjunto del pueblo español” és una broma de mal gust de la Constitució espanyola quan encara s’oïen entre bastidors sorolls de sabres. Fer la Constitució espanyola més democràtica en aquest aspecte hauria de ser la primera batalla a lliurar pels qui volen resoldre l’etern problema territorial, no tant català, basc o gallec* sinó espanyol; i per guanyar aquesta batalla es necessiten molt més partidaris -les coses són com són- que pot tenir la independència –al menys en molt de temps.
*Volia parlar també del País Valencià, però primer haurem de convèncer el PP que governa la ciutat i el país de que “València” porta accent!
Amic Àngel,
La mala fè dels uns o la poca traça dels altres ha fet que la paraula “nacionalista” s’entengui referida a alguns i a d’altres no.
Cal reclamar honestedat en l’us del terme.
Existiria França si els seus ciutadans no fossin nacionalistes? (Recordeu el crit de “La Nation” de la Revolució Francesa) I Estats Units, son o no nacionalistes ( amb la seva bandera penjada en cases particulars i arreu…). I els qui defensen la Unidad Nacional de España son o no nacionalistes?
El dret a ser consultats sigui quina sigui la pregunta no rau en la formulació d’aquesta. Manen les matemàtiques: els nacionalistes catalans son menys que els altres.
.
Amic Enric,
Justament perquè amb la Constitució actual manen les matemàtiques, mentre no es canvií la Constitució primer, no pot maner el dret de les “nacionalitats” que componen l’Estat a ser consultades sobre el seu futur. I aquest dret no s’obtindrà sense “un gran clamor” venint de les nacionalitats. I per arribar a aquest gran clamor la formulació de la pregunta té la seva importància. A Catalunya hi ha independentistes però hi ha molt més nacionalistes, catalanistes i demòcrates que, independentment de votar per la separació o no, estan d’acord en adquirir el dret a ser preguntats sobre el que volen ser. Aquesta és la primera qüestió, abans qualsevol altra; i no entenc que l’independentisme, en lloc d’organitzar una consulta adreçada exclusivament als seus -renunciant d’entrada a una més forta participació- no l’aprofita per interpel•lar el conjunt de la ciutadania catalana.