Aquesta setmana, els presidents de Catalunya, Balears i dels Consells de Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló han signat els estatuts per convertir l´Euroregió en una Agrupació Europea de Cooperació Territorial (AECT), una forma jurídica prevista per la normativa europea que li permetrà gestionar i executar projectes finançats amb fons europeus. En aquesta nova etapa, l´Euroregió aspira a tenir un paper actiu en la Unió per la Mediterrània. Això permetrà impulsar nous projectes i estar en mesura d´avançar en el terreny dels fets en la perspectiva del projecte d´innovació, infrastructures i creixement sostenible que Maragall va impulsar inicialment.
De moment Aragó reserva la seva participació en el projecte pel contenciós que manté amb Catalunya sobre la propietat de l´art sacre de les diòcesis de la Franja de Ponent. És una manera de fer pressió, i tot indica que acabarà entrant-hi.
I el País Valencià? El seu govern sembla fora de joc. Mentre els seus veïns es preparen a potenciar infrastructures bàsiques com la connexió de l´AVE amb França, la interconnexió elèctrica, i tot una sèrie de projectes de cooperació en el camp de la biotecnologia, la biomedicina, l´agroindústria, el turisme o la investigació, la innovació o la cooperació universitària, el govern valència treu pit amb”¦ l´America´s Cup i el circuit urbà per a la Fòrmula 1.
El Partit Popular d´avui pretén fer oblidar el PP d´Aznar. Però, en el cas que ens ocupa, el PP valencià recorda l´actitud del seu ex president de la guerra d´Iraq. Aquell que va sacrificar l´entesa amb els països europeus veïns pels seus deliris de grandesa que el van portar a posar els peus sobre la taula del ranx de Bush.
Francisco Camps, al cap davant de la Generalitat Valenciana, com féu Aznar, en lloc de contribuir a elaborar amb els seus veïns immediats, una política de defensa dels interessos comuns, prefereix continuar mantenint contra tota lògica geopolítica i malgrat les aparences, les quimeres i els enfrontaments amb els seus veïns catalans que tants rèdits electorals han donat al seu partit i tant de desprestigi al País Valencià.
El govern del Partit Popular al País Valencià creu que s´ho pot permetre tot. La manera de tractar l´assignatura Educació per a la Ciutadania, denota una supèrbia i al mateix temps una vertadera pobresa d´esperit, però les reaccions que està suscitant aquesta política d´inconcebible frivolitat, que no discerneix el superflu de l´essencial deixa preveure que s´estan despertant les consciències i que una part important del poble valencià no suporta aquesta burla i aquest menyspreu. Demà seran majoria, no sols a la societat sinó a les institucions valencianes. La barreja de poder, luxe, prepotència, incultura i frivolitat és un còctel amb data de caducitat.
De L’HORA. Diari en línia
“Mirando al mar soñ酔 Amb aquesta frase començava un article Josep Vicent Marqués (sociòleg valencià recentment desaparegut) al voltant de l’expansió de València cap a la mar. Perquè era això, un deliri més (que haguera pogut estar un bonic somni, si s’hagueren tingut en compte les persones, la història i el patrimoni urbà).
Cal dir que València ha viscut d’esquenes a la mar… i ara, de sobte, vol abocar-s’hi. Allí estava (i està) el barri del Cabanyal (denostat pels valencians de bé de la ciutat), l’Horta de la Punta o el barri de “Natzaret” (barri marginat, el nom del qual res te a vore amb la Palestina, tot i que ara en castellà li diguen fins i tot “Nazaret”!! Aqueix barri, en origen a la vora del port, era l’antic “Llatzeret”, o siga el lloc on feien les quarantenes les persones que hi arribaven amb malalties contagioses). Doncs bé, tot això sobra, són gent humil i històricament combativa que no mereixen ser tinguts en compte.
Ara hi ha l’America’s Cup…
Una volta, passejant-me en bicicleta pel terme d’Alboraia, i amb les regates al fons de la mar, vaig preguntar a un matrimoni que vivia a una alqueria de l’horta: Què és això de la Copa Amèrica? Vostés ho noten? Em van dir: “L’America’s Cup vol dir que a València arriben molts capitalistes que compren pisos i cases i ara els nostres fills no poden comprar-los, de cars com s’han posat”. Això era la mateixa Copa que, en paraules de Joan Monleón, és “un sainet valencià que ningú no sap qui ha guanyat, perquè encara estan barallant-se a Nova York”.
Sainets no “mo’n” falten als valencians. València, Capital mundial del Sainet, torna a oferir-nos-en tots els que calga:
El president Camps, iniciador del fantasmagòric “Eje de la Prosperidad”, amb la “Comunidad” de Madrid i la “Comunidad” Balear, del qual ja ningú se’n recorda; ara enceta un nou acte d’aquest Sainet titulat “Hoy comemos paella en Valencia”, farcit de figurants, ponts d’arquitectura ingràvida, vaixells enlluernadors, cotxes de xoc i sobretot, els protagonistes: Uns “encantadors” madrilenys que vindran un dia (quan hi haja l’AVE) a menjar paella a València (el Levante español) i que ens hauran de traure d’aquesta misèria… No… Vull dir, que els senyors i les senyores vingudes de ponent es gastaran tantíssims diners que ens farem tots rics en un obrir i tancar d’ulls. Açò ha estat escenificat fa pocs dies a Madrid en una roda de premsa conjunta de l’Espe i el Paco (Ella, en el paper de rica turista madrilenya, i ell, en el paper d’atentíssim cambrer d’un xiringuito de la platja de la Malvarosa).
El que molts no saben és que els Sainets tenen una veritat oculta. Que, tot i que el genère no tinga grans aspiracions dramàtiques, el poble sempre ha trobat en ell la forma… diguem-ne, de ridiculitzar els “senyors coents” i les classes populars que, a darrera hora, han volgut ser “senyors” i imitar eixos “senyors” en costums, vestimenta i… LLENGUA.
El poble valencià ha rigut molt amb els sainets… i vos assegure que continuarà enrient-se (L’Espe i el Paco, encara no ho saben). Així, que per a anar obrint la gana del riure, aneu a vore, sempre que pugueu, el genial, l’inimitable: XAVI CASTILLO. L’alcoià més saineter (m’ho permets, ‘tat, Xavi?) del moment i visionari d’un País Valencià que de veritat sap riure, i se’n riu dell mateix. Eixe dia, en el que riguem a bacs, aquest país serà, de veres, un altre: El que ens mereixem com a ciutadans i ciutadanes dignes!