Joan Tardà i el seu “Mori el Borbó” s´han sentit dir de tot, des “d´infantils” fins a “primaris” i no sé quantes coses més. I en part ho tenen merescut. Dic en part solament, perquè la reacció desmesurada del Partit Popular i de “la brunete mediàtica”, fa tanta pena com l´actitud del mateix Tardà.
Pena de veure el diputat a dalt d´una tarima, davant de quatre joves militants d´ERC al mig d´una plaça deserta; la massa (per dir-ho d´alguna manera) de joves independentistes radicals no estan en cap partit, campen al seu aire). Pena per veure´l intentar posar un punt final gloriós a la seva arenga i no trobar res més políticament contundent que reprendre un eslògan de fa tres cents anys!
Pena igualment i també enuig per la reacció desmesurada -vergonyosament demagògica com sempre- del PP. Quatre anys insultant, com diuen al meu poble, “tot cristo”, per caçar un cop més al vol una frase desgraciada i llançar-se a exigir dimissions, mobilitzar fiscals, atacar a Zapatero i reclamar la dissolució del govern tripartit!
Fer-ho amb tanta aparent convicció és denigrant i una burla al conjunt de la ciutadania.
I amb tanta cridòria ningú s´ha avingut a pensar que els nostres veïns francesos, cada cop que canten el seu himne, diuen frases més bàrbares i sanguinàries: “que un sang impur inundi els nostres solcs”!
Un crit del 1792. Exacte, més recent que el nostre folklòric “Mori el Borbó”.