El País del 2 /3/2010 publica un article de Josep Ramoneda sobre la immigració :Vivir juntos, que us invitem a llegir i del qual reproduim ací mateix uns paragrafs significatius:
…”los inmigrantes piden reconocimiento, que es el punto de partida mínimo para poder hablar de convivencia. Por eso son tan nefastas expresiones como “En Cataluña no cabemos todos”, que vuelven cada vez que se acercan unas elecciones. Una palabra inclusiva -todos, los que estamos aquí- se convierte en exclusiva -algunos sobran. ¿Quiénes sobran? Aquellos a los que se niega el reconocimiento.
Hay que acabar con el tópico que habita en el sustrato del “no cabemos todos”: no todos merecen igual reconocimiento
La principal tarea de las sociedades actuales es el aprendizaje de vivir juntos gente diferente. Es una saludable necesidad. Necesidad, porque las sociedades homogéneas, que hemos creído que eran las nuestras, contra toda evidencia, ya no regresarán nunca más, ni siquiera como apariencia. Por tanto, hay que aprender vivir en contextos más complejos, en los que, por lo menos, durante el periodo de aprendizaje, se tendrá que negociar permanentemente para defender los espacios de convivencia. Saludable, porque vamos a descubrir que las diferencias son menos grandes de lo que parece, sobre todo si somos capaces de buscar acuerdos en defendernos conjuntamente del mal -utilizando el mecanismo más eficiente contra el abuso de poder, la democracia- en vez de empeñarnos en pelear por el bien. Para ello, lo primero es detectar, conjuntamente, los problemas que nos perjudican a todos. Ésta me parece que es la vía escogida por la alcaldesa de Salt, Iolanda Pineda. Hay dos tipos de políticos: los que dicen lo que tienen que decir y los que dicen lo que creen que la gente quiere oír. Por desgracia, a menudo, ganan éstos porque en política la única evaluación que cuenta son los resultados electorales. Pero, a la larga, se acaba sabiendo quién habló con responsabilidad y quién se corrompió a sí mismo diciendo no lo que creía que tenía que decir, sino lo que pensaba que la gente quería oír.
En el siglo XVI, precisamente coincidiendo en el tiempo con la primera ilustración europea, la de Maquiavelo, Montaigne y La Boètie, para el emperador mogol Akbar de la India, como explica Amartya Sen, “la búsqueda de la razón (en lugar de lo que él llamaba “la tierra fangosa de la tradición”) era el camino para afrontar los problemas de conducta y los retos de construir una sociedad justa”. Hay que empezar a entender que Occidente no tiene el monopolio de la modernidad. Y acabar con el tópico que habita en el sustrato del “no cabemos todos”: no todos merecen el mismo reconocimiento.
Salt es un verdadero laboratorio para el aprendizaje de vivir juntos, un pequeño contenedor de todos los problemas del mundo. La alcaldesa de Salt busca que la gente hable. Por ahí se empieza. Por supuesto, al hablar se han producido diferencias y polémicas entre y dentro de los diversos colectivos. El próximo paso es que los jóvenes recién llegados vayan descubriendo que tienen más en común con la gente de su edad que lleva tiempo aquí, que con algunos de sus mayores. Y que se vayan trenzando las relaciones que hacen a una sociedad fuerte: las que no se guían por criterios étnicos o identitarios simples (religión, origen, etc.), sino por las libres opciones personales. Es éste un proceso largo, dificultado obviamente por las circunstancias económicas, en que muchos de los protagonistas se ven el trance del paro. Por eso, es bueno que se vaya construyendo acuerdos con objetivos comunes: por ejemplo, que la delincuencia es un problema para todos, los nuevos y los viejos, como han proclamado estos días algunas asociaciones de inmigrantes. Pero, para ello, es necesaria la reciprocidad: que estemos todos de acuerdo en que la discriminación y el racismo son inaceptables, y que una persona no puede ser interpelada reiteradamente si los únicos indicios que hay contra ella es que es joven y de otro color o de otras facciones. Es un trabajo más laborioso. Pero hay que saber que no todo se resuelve aumentando el número de policías o modificando por enésima vez el código penal, que va camino de convertir a España en el país con la legislación más dura de Occidente. La convivencia no mejora fomentando el odio -señalando la maldad intrínseca de los ilegales- sino comprometiendo a todos, a través del reconocimiento, en las soluciones. Es decir, hablando de problemas sociales, que conciernen a todos, y no de problemas de inmigración que es el modo de señalar de entrada a los culpables, los que sobran, para el que dice que no cabemos todos.”
Estimat Àngel,
He llegit l’entrada. L’ús populista de la immigració és una dificultat important. No tenen escrúpols i és indigne. Estic segur que entre tots i des de la raó, com es cita, evitarem la xacra de la intolerància i la xenòfobia. Ho farem segur.
Una forta abraçada del teu amic,
Josep Xurigué
Tens raó Josep. Hem d’ evitar el que està passant t en un país aparentment “civilitzat” com Hollanda.
Ha estat molt bé que posara aquest comentari sobre la immigració. Perquè és cert que hi ha molta gent que encara no ha comprés el món en què ens ha tocat viure i cap a on pot evolucionar. Crec que és del tot indigne que fem servir l’expressió “persona il·legal”… Des de quan una persona és il·legal? Les persones poden cometre accions il·legals o il·lícites, però “per se” no hi ha ningú que siga il·legal “de mena”.
Estem davant un dels reptes que més importants que tenim plantejats com a societat i la primera cosa que hem de vore és que al davant nostre tenim “persones”, independentment de la seua situació jurídica o la seua ciutadania concreta. Començar per ací seria una bona manera d’entendre’ns. Per exemple: Per què posem l’etiqueta “d’immigrants” a moltes persones que també podem vore com a “treballadors”? Per què cal llançar les culpes dels problemes de la societat als que estan més avall i mai alcem el cap per a vore els que estan més amunt, enriquint-se de tot el muntatge? Perquè és més fàcil clavar-se amb els pobres? Quina falta de coratge!
Si observem la dinàmica global pel que fa al fluxe de matèries primeres, energia, productes manufacturats… comprovarem que aquesta dinàmica no és aleatòria sinó que segueix unes pautes concretes i aquests béns tendeixen a acumular-se a uns punts del planeta, expoliant-ne uns altres… Aleshores, de què ens estranyem si la població mundial també tendeix a caminar cap als llocs a on aqueixos béns han estat acumulats? Tan hipòcrites ens hem tornat? Fem la prova: Tanquem-nos a tot el que vinga de fora, quan dic tot, dic tot; només les persones. O siga, tanquem-nos a l’entrada de petroli i aconformem-nos amb el petroli de les plataformes de davant de Tarragona i Vinaròs (deixem d’anar en cotxe); deixem de prendre Cola-cao als matins, que ja sabem que ací no hi ha cacau; deixem de prendre café, que tampoc n’hi ha; deixem de banda tots els aparells tecnològics fabricats a la Xina… I seguiu així fins on vulgueu… Tanquem-nos fins a ofegar-nos per falta d’aire!
Ja sabem que hi ha gent disposada a oferir “solucions” ràpides a uns desequilibris que actuen a escala planetària i on generalment, nosaltres ací som uns privilegiats… Cal tancar els ulls i fer com si res estiguera passant al món… Però és que nosaltres estem vivint al món, no a Saturn!
Amb tot açò passen coses molt curioses… Tinc un conegut que va anar a fer una gestió administrativa i es va posar a una cua de gent, quan va arribar a la finestreta li van amollar que la cua per als immigrants n’era una altra!! Aquest va contestar en català que ell no ho era d’immigrant… Quina societat estem fent, on per motiu del color natural (ben bonic) d’una persona li diguem, abans de comprovar cap paper, que se’n vaja a un altre lloc!! Per no parlar de les vegades que la policia de l’Estat li ha demanat la documentació anant pel carrer… Quina obsessió perquè tothom haja d’encaixar dins un prototip! Què ridícul! Quins mètodes policials més obsolets, on els mateixos agents acaben fent el ridícul perquè ells mateixos són més immigrants que la persona a la que li demanen els papers: Que s’ho facen mirar i que s’acabe ja la “caça” de l’immigrant…
Que vagen al barri de Russafa i pregunten quin és l’origen… Que vagen a Massalfassar, Massanassa, Massamagrell i Benicàssim i que pregunten d’on venen aqueixos noms (tan nostres, supose). Que vagen Beniredrà, Beniflà, Salem, Benimaclet, Benicolet, Benifairó, Benifaió, Alcàsser, Almàssera, Almussafes, Alginet, Algemesí i Alzira i que ens diguen a la cara que tots aquest pobles són de l’estranger, són pobles immigrants, a l’igual que totes les sèquies de València, els saragüells per a vestir-se a Falles i les sénies d’on reguem els tarongers… Cada vegada veig més simplisme ignorant, tot combinat amb actituds paranoides… Ens cal un bon psiquiatra social! Així que torne a una de les meues frases preferides: Per un País Valencià més lliure, en un món més just!!
Excel·lent frase Miquel. Tant el País Valencià com Catalunya han tingut una idiosincràcia de llibertat. Potser és el que els altres no perdonen.