Joan Ferran

Sin título-1Joan Ferran afina les armes i com a la cançó de Malbroug se’n va a la guerra.

No sé si és perquè  no ho  he trobat  però no he vllegit  a ningú de dintre del PSC que s’ataqui  directament als seus companys de partit. He vist que s’exposen idees, que es fan matisos i què s’especula sobre allò que pot desitjar  l’electorat  del PSC, si és convenient per recuperar els vots perduts   posar l’accent en l’aspecte social o si al contrari el que espera la gent d’un partit socialista català, en consonància als cops rebuts,  és que sigui més catalanista, que intenti fer d’Espanya autènticament un Estat federal com el que proclamen els dos partits socialistes, el català i l’espanyol,  i no una còpia barata de l’Espanya nacionalista del Partit Popular.

Un home assenyat com Àngel Ros, l’alcalde de Lleida assegura  que no li agrada molt la història de les dues ànimes, però denúncia que seria un desastre dues ànimes i dos cossos!

I mentre la gent intenta reflexionar, va Joan Ferran i sense avisar es carrega d’entrada els seus companys de partit, consellers  a més del govern del president Montilla, Antoni Castells, Ernest Maragall i Montserrat Tura, i per sino és poc no  s’oblida dels socis del seu  partit al govern de Catalunya durant dues legislatures . Potser  que de tota la militància  socialista catalana no sigui Ferran l’únic, com ell mateix diu, que veia venir fa un any que els socialistes i els seus socis anaven a perdre les eleccions! Avigilant  com és esperem que un altre cop avisi els seus companys socialites amb més antelació i puguin rectificar a temps.

Penso sincerament que al PSC li falten socialistes catalans com el Josep Rovira, fundador a l’exili del Moviment socialista de Catalunya  que vaig tenir l’honor de conèixer, i sobren -no crec que se m’enfadi Ferran-partidaris  de la crosta nacionalista… espanyola.

One Response to “Joan Ferran”

  1. Enric Benages ha dit:

    Amic Àngel,

    En un moment politic com aquest, ens arribaran posicionaments, crítiques, acusacions i, fins i tot, solucions a tots els mals (posseïdors com son alguns,
    d’una saviesa per damunt del comú).

    Però tot això no és ni dolent ni tan sols sorprenent. Fins i tot a mi em sembla bo i desitjable que hi hagi crítica dura i propostes agosarades… El que em sembla inacceptable és que tot això es faci públic. Que tot el que es vulgui dir dels companys i de les estratègies fallides o del principis polítics no es faci a porta tancada fins a la resolució final.
    El airejar-ho té més de lluiment personal que de cerca de solucions.

    Salut!

Leave a Reply