Joan Ferran afina les armes i com a la cançó de Malbroug se’n va a la guerra.
No sé si és perquè no ho he trobat però no he vllegit a ningú de dintre del PSC que s’ataqui directament als seus companys de partit. He vist que s’exposen idees, que es fan matisos i què s’especula sobre allò que pot desitjar l’electorat del PSC, si és convenient per recuperar els vots perduts posar l’accent en l’aspecte social o si al contrari el que espera la gent d’un partit socialista català, en consonància als cops rebuts, és que sigui més catalanista, que intenti fer d’Espanya autènticament un Estat federal com el que proclamen els dos partits socialistes, el català i l’espanyol, i no una còpia barata de l’Espanya nacionalista del Partit Popular.
Un home assenyat com Àngel Ros, l’alcalde de Lleida assegura que no li agrada molt la història de les dues ànimes, però denúncia que seria un desastre dues ànimes i dos cossos!
I mentre la gent intenta reflexionar, va Joan Ferran i sense avisar es carrega d’entrada els seus companys de partit, consellers a més del govern del president Montilla, Antoni Castells, Ernest Maragall i Montserrat Tura, i per sino és poc no s’oblida dels socis del seu partit al govern de Catalunya durant dues legislatures . Potser que de tota la militància socialista catalana no sigui Ferran l’únic, com ell mateix diu, que veia venir fa un any que els socialistes i els seus socis anaven a perdre les eleccions! Avigilant com és esperem que un altre cop avisi els seus companys socialites amb més antelació i puguin rectificar a temps.
Penso sincerament que al PSC li falten socialistes catalans com el Josep Rovira, fundador a l’exili del Moviment socialista de Catalunya que vaig tenir l’honor de conèixer, i sobren -no crec que se m’enfadi Ferran-partidaris de la crosta nacionalista… espanyola.
Amic Àngel,
En un moment politic com aquest, ens arribaran posicionaments, crítiques, acusacions i, fins i tot, solucions a tots els mals (posseïdors com son alguns,
d’una saviesa per damunt del comú).
Però tot això no és ni dolent ni tan sols sorprenent. Fins i tot a mi em sembla bo i desitjable que hi hagi crítica dura i propostes agosarades… El que em sembla inacceptable és que tot això es faci públic. Que tot el que es vulgui dir dels companys i de les estratègies fallides o del principis polítics no es faci a porta tancada fins a la resolució final.
El airejar-ho té més de lluiment personal que de cerca de solucions.
Salut!