Les darreres declaracions de Miquel Iceta són lògiques, com molt del que diu.
Qui, amb dos dits de sentit pot no estar d´acord en que votar en contra dels pressupostos de l´Estat seria “obrir les portes al PP”? O amb aquesta pregunta: “A Catalunya li interessa que governi Mariano Rajoy o que governi gent que pensa com Manuel Fraga?”
En efecte, impossible de respondre afirmativament pel que fa als drets democràtics i menys encara socialment, però la qüestió no està aquí. I és tant que no és aquesta la qüestió que el mateix Iceta es contradiu quan deixa entreveure, en un intent de compensació, que el PSC “encara no ha dit que sí” al nou sistema de finançament autonòmic.
Vol dir això que és impensable deixar l´Estat sense pressupostos però que condemnar Catalunya a un finançament “prorrogat” seria acceptable? Prenem en serio el nostre govern o solament en fem semblant?
La desvinculació de la negociació del nou finançament, de la votació dels pressupostos de l´Estat, és una decisió a la que el PSC ha estat arribant coaccionat i obligat per una jugada poc elegant del govern: el retard deliberat de l´acord de manera que aquest es produeixi després de la votació dels pressupostos al Congrés. Així, els diputats del PSC hauran de votar els pressupostos sense cap contrapartida que no sigui consentida pel “germà major” que sempre sap i pensa pel petit. És evident que els polítics tenen raons que la raó, en aquest cas els ciutadans ignoren, o millor dit, potser que no tinguin les mateixes.
Quan arribi el moment en que la majoria, a qui no li queda més remei que seguir el joc tot i sent conscient de les jugades, digui prou, s´haurà acabat el cicle.
I potser aleshores s´enfocaran millor els temes.