La possibilitat o impossibilitat de veure les televisions catalanes al País Valencià és una batalla política de gran transcendència. Acció Cultural del País Valencià (ACPV) lluita per eixamplar els mitjans de comunicació en la llengua pròpia del país, contra un govern valencià, en mans del Partit Popular, que menysté la llengua dels valencians i vol aprofitar les circumstàncies de la propera apagada analògica per combatre la seva influència i, sense cap mena de rubor, afavorir els seus amics polítics i l´altra llengua, la castellana, la de tot l´Estat, ideològicament, la seva.
Per entendre el que està passant i les cartes que hi ha sobre la taula cal remuntar-se als orígens i el paper que juga cada un dels quatre protagonistes d´aquesta història, el govern de
En el tema de les freqüències, durant un temps ha hagut una situació d´alegalitat general i com no havia cap base legal les coses es van fer com es van poder. L’ACPV d´Eliseu Climent, va aprofitar molt judiciosament la situació i va muntar la xarxa de repetidors, a consciència amb una precarietat jurídica flagrant, però que ha permès d’anar tirant i salvar, fins aquí, l’essencial. El que passa és que quan arriba el trànsit a la televisió digital, s´instaura una vigilància de l´espectre molt més estricta. I el que fa el president Montilla quan és ministre d´Indústria, amb un acord polític, és dir a Acció Cultural: utilitzeu aquesta freqüència i nosaltres mirarem cap a una altra banda. Avui, el govern valencià, a tres mesos de les eleccionsn generals, fa valer unes competències seves, amb sentències favorables i tanca el repetidor a la demarcació d’Alacant.
I el que cal saber és que el ministeri d´Indústria no pot interferir en les competències d´una altra administració, perquè qui dona les freqüències és el ministre però qui atorga les llicències d´us és
Tot intent d’imposició sobre continguts per part del govern central seria una invasió de competències. El problema només es pot solucionar legalment per una negociació bilateral entre els governs de les dues comunitats afectades que són els únics que poden decidir sobre l´ús que fan sobre el seu territori les freqüències que els atorga el Ministeri. I quan el conseller Joan Manuel Tresserras, en les negociacions en curs, manifesta als valencians que Catalunya vol que els seus canals arribin al País Valencià i que vol també que els dels valencians arribin a Catalunya, la resposta que obté del PP valencià és que ells no en tenen cap necessitat!
I aquí passa una cosa molt greu. Per solucionar el problema, se li demana al ministre d´Indústria, Joan Clos i al conseller Tresserras que exerceixin competències que no són seves i violin les del govern valencià. Per resoldre un problema real -esperem que transitori- s’acceptaria retallar les competències d´un govern que avui és del PP però que demà pot no ser-ho. Fa temps que certa gent dona mostres de tenir poc sentit d´Estat -no ja de l’espanyol, sinó del propi que anhela.
Quan un conseller del govern català com Tresserras declara: “Sóc independentista i radicalment demòcrata”, i els seus interlocutors periodistes suposadament afins a l’independentisme, a rengló seguit li fan aquesta pregunta capciosa: “Abans la llei que la independència?”, no podem més que deplorar la frivolitat, o la inconsciència de qui fa la pregunta.
Quan més aprofundeixes en les accions d´alguns dels qui es diuen defensors de la independència del país -que d’altra part, no passa de ser una mena de pujolisme mal interpretat- més t’expliques per què Catalunya no ha pogut retrobar des de que la va perdre -i quan era el moment- la seva plena sobirania.