És amb aquest mateix titular que Javier Cercas ha escrit a El País un article dels més definitius al meu entendre sobre la nostra guerra civil en resposta a la discrepància sorgida entre Almudena Grandes i Joaquín Leguina per un article Enterrar los muertos que aquest publicà també a El País. Cercas considera amb els historiadors que han tancat el tema de la guerra, que és impossible equiparar el terror del bàndol franquista amb el terror del bàndol republicà durant la Guerra Civil tal com pretén Leguina al seu article.Com diu Cercas, equiparar l’Espanya lleal amb amb l’Espanya rebel perquè en les dues es van cometre crims, és una aberració similar a equiparar l’Estat democràtic amb ETA perquè l’Estat democràtic creà els GAL. En el mprimer cas, precisa Cercas, el terror durà el temps que el govern legal tardà en reprendre el control de la seva zona i es practicà sense el seu consentiment explícit, mentre que en el segon cas durà tota la guerra i fou organitzat per les autoritats com part d’una guerra d’extermini.
Però on Cercas l’encerta totalment en el seu article és quan fa una diferenciació absoluta entre responsabilitat moral (en els dos bàndols es van cometre atrocitats) i responsabilitat política.
Segons Leguina els dos bandols comparteixen per igual la destrucció de la democràcia i per tant comparteixen per igual la responsabilitat política de la guerra; a aquesta afirmació Cercas li respon que “si aquesta és la punyetera veritat que ens demana Leguina que acceptem, li he de dir-li que no l’acceptem perquè és una punyetera mentida. I una mentida perillosa en la mesura que afecta el passat recent i també el present”. Car precia Cercas, no estem parlant del passat, sinó de la relació del present amb el passat, és a dir el fonament històric del nostre sistema democràtic.Cercas pensa que la dreta esta atrapada en un malentès en el que creu que se li exigeix, que a més de reconèixer que els seus estaven políticament equivocats, que tots eren moralment abjects. I no és així pensa Cercas, i l’únic que se li ha d’exigir a la dreta és que en aquest cas distingeixi entre moral i política i que sense treure necessàriament la raó moral als delseus avantpassats, els hi tregui la raó política.
Del al seu oncle falangista que va morir al front, Cercas no sap si fou un heroi com creu la seva mare -un heroi moral s’entén- però el cert és que ell mai s’ha avergonyit del seu oncle; ara bé, escriu l’escriptor, “estoy seguro que políticamente fue un villano. Esta es la verdad, la puñetera verdad”.
Comparteixo les idees de Cercas exposades al seu article, sobretot la sprecisió aclaridora que fa entre responsabilitrat moral i responsabilitat política.
Ara bé, entenc que comet un petit error, el de de prestar-li a la dreta actual els seus propis sentiments. La dreta actual no comet l’absurditat de declarar-se franquista desprès de la mort de Franco; tanmateixla única cosa que li interessa a la nostra dreta actual és continuar defensant els mateixos principis polítics i religiosos del franquisme; i, més que salvaguardar la raó moral de ningú volen salvar aquesta raó política que si les circumstàncies ho permetessin, intententarien, no sé si de la mateixa manera brutal.limplantar de nou.