Des de la seva constitució, podriem distingir en la història del PSC al nostre entendre vàries etapes principals. Un primer perìode, el dels constituents, encapçalat per Joan Reventós i RaimonObiols, amb totes les sensibilitats incloses que va coincidir però amb el triomf del pujolisme. Aquest periode va acabar amb el Congrès de Sitges, el que la premsa va nomenar el de “los capitanes” i on aquest grup va considerar que havia arribat el seu moment de prendre el poder; és a partir d’aquí que es va començar a parlar de les “dues ànimes” del PSC.
No és el sector més catalanista que va trencar la baralla, sinó l’ànima més espanyolista -per dir-ho d’alguna manera- la que va considerar que havia d’imposar-se. Un cop aquest equip al poder, impressionat potser per les seves esponsabilitats o limitacions se’n va anar a Roma a buscar Pasqual Maragall.
A continuació s’obre una nova etapa, la qual, juntament amb el gir cap a l’esquerra de l’ERC de Carod Rovira i amb IC-V, obre les portes de la Generalitat al govern de l’Entesa de les Esquerres batejat per la premsa com Govern del tripartit. Aquesta entesa permet l’accès per primera vegada dels tres partits al govern de la Generalitat.
No cal explicar com va acabar aquesta etapa que tanmateix va possibilitar al primer secretari del PSC José Montilla ser President de la Generalitat. Sense documentació, solament caben especulacions si bé per la gent normal i corrent -els electors- allò que va quedar clar és que la sortida de Maragall del govern català es va produir de mutuo acord i per interès propi, entre les directions del PSOE i del PSC.
També creiem que no cal insistir massa sobre el final d’aquesta etapa en que la direcció del PSC va governar tenint el suport sense falla del sector catalanista , la qual cosa no els va impedir col·lectar a les eleccions del 2010 una derrota electoral sense pal·liatius, derrota ratificada a les municipals del 2011, les dues més severes enregistrades pel PSC des de la seva creació. El sol de la cúpula dirigent que va treure dignament les conseqüències de la primera d’aquestes desfetes, cosa que l’honora, com així també l’honora la seva actitud durant la seva presidencia, és el president Montilla.
d’aquest ràpid repàs dels trenta anys de l’existència del PSC, cadascú és lliure de treure’n les conclusions que li semblin més correctes.
La primera qüestió potser seria de saber si el canvi de direcció del Congrès de Sitges de rresponia a un cavi sociològic intervingut en la societat catalana o va ser degut a l’ambició de la posició que se savia majoritària en el si del PSC. Creiem sincerament que es tractava de la segona interpretació.
Ara bé, han passat trenta anys des de la transició democràtica i la societat catalana no és la de la dècada dels vuitanta ni la dels noranta.Si bé han pogut canviar els ciutadans de les dissept autonomies, com no van a canviar els habitants de la nació catalana, la“causant” del café para todos! d’entrada els joves catalans d’avui han nascut aquí i,en efecte, es pot afirmar que ha canviat la societat catalana en la percepció de la seva identitat; i tot indica que l’actual direcció del PSC sembla no adonar-se’n o no l’interessa adonar-se’n.
I tots sabem que el que es plantejarà al proper Congrès del PSC no va a ser una simple retoc superficial que es pugui limitar a una questió de noms sinó que ha d’anar més enllà. Es tractarà de definir quin és el paper que ha de jugar el partit dels socialistes de Catalunya, el partit d’una societat capdavantera, que disposa d’un dels principals motors econòmics de l’Estat espanyol, per no dir el principal i del qual els joves dels que parlavem en són artícips. Si considerem la governança del món, és fàcil constatar que la influència política de les diferents societats va lligada, es vulgui o no, al seu pes econòmic. A tot el món menys a l’Estat Espanyol i aquest és el drama d’una unitat espanyola mal feta entorn d’uns conceptes històricament retrògrads ja des de l’inici i que s’arrosseguen de generació en generació.
I per descomptat, que no es faci il·lusions la dreta conservadora en el seu intent de dividir els socialistes d’un costat i l’altre de de l’Ebre, dels dos paísos forjats per anys d’una història que tot i éssent dramàtica, ha estat compartida, creant tot tipus de lligams humans, culturals -sí culturals!- entre dues nacions, per altra banda, netament diferenciades. Això sí, si mai hi ha ruptura, aquesta vindrà per l’actitud d’una societat espanyola cada vegada més “nacionalista”, una societat que tot i les iniciatives legislatives dels diferents governs socialistes, no acaba de respondre als canons d’una societat laïca europea moderna, que no arriba a despendres dels seus dimonis, d’un catolicisme integrista d’altres temps, intervencionista en la vida política. La ruptura vindrà més per aquí que d’una voluntat de separació que històricament Catalunya no ha plantejat fins ara amb vocació majoritària. I en aquesta perspectiva és evident que l’objectiu principal del PSC que sortirà del proper Congrès serà de retornar més que mai –no organitzativament, però sí a l’esprit dels seus orígens- i haurà de tenir per tasca ineludible dotar Catalunya de les eines polítiques i econòmiques que responguin a una nació amb el pes éconòmic que té Catalunya en el conjunt de l’Estat. Un Estat que per pròpi interès, hauria de ser el primer en reconèixer-ho i fer de la màxima del que és bo per Catalunya és bo per Espanya sigui una realitat i no solament un eslogan. Cada vegada hi ha més ciutadans a Catalunya que constaten aquest desiquilibri entre el pes econòmic i el pes polític de la nació catalana i no acepten el paper subaltern de Catalunya dins l’Estat espanyol; és una aberració de la història que tard o d’hora s’ha de solucionar, o bé compartint l’Estat en igualtat de condicions o bé separant-se’n. En l’esprit de la Constitució del 79 que parla de regions i de nacions no cabia el contrasentit fins i tot etimològic d’una “nación de naciones”. En aquests últims temps l’Estat espanyol ha anat recuperant en contra de l’esprit de la Constitució, el terreny perdut. Les competències són la xocolata del lloro si resulta que no queden marges pressupostaris i es limita el poder de decisió. No es pot dir , amb trenta anys de pujolisme i de peix al cove que l’evolució sigui culpa la del PSC, però és evident que ens fa falta un altre PSC que respongui a la epercepció dels ciutadans de la necessitat de de més poder per Catalunya en front d’una reacció espanyola disposada a tot menys a perdre’l, a no ser que les circumstàncies l’hi obliguin.
. Seria arriscat posar una data d’inici de l’evolució que constatem però unEstat que acepta que es voti un Estatut en un Parlament autònom, votació ratificada a les Corts Generals i refrendada pels ciutadans, per acabar acceptant el veridicte d’uns quants membres d’un Tribual Constitucional desprestigiat, el menys que es pot dir d’entrada és que això és molt poc seriós. I els socialistas, tan espanyols com catalans, són els primers que n’han de treure les conseqüències.Es tracta d’un Estat que no ha deixat mai de tenir una hitòria de “charangua ipandereta” si no hagués estat, d’altra banda, una història tan tràgica. Tota pedagogia que les esquerres espanyoles deixaran de fer sobre la pluralitat nacional i lingüista del seu Estat, no cap el menor dubte que un dia o l’altre ho pagagarem un cop més tots plegats. Cada vegada són més els ciutadans a Catalunya que han arribat a la conclusió que per realitzar una unió cal ser al menys dos i que si un no ho vol –en aquest cas, els espanyols han demostrat per activa i per passiva que el estatu quo ja els hi va bé, tan difícil i traumàtic és federar dues nacions dintre d’un mateix Estat que una separació pura i dura. Aquesta evolució que constatem al nostre entorn pren el camí de ser imparable. Hi ha indiscutiblement un antes i un desprès de la sentència del Constitucional retallant l’Estatut, i la seva conseqüència, la manifestació del 10 de juliol del 2010 d’un gran nombre de ciutadans que no la varen acceptar ni la retallada de l’Estatut ni les condicions en que es va fer. No és admisible que la propera direcció del PSC pugui deixar en mans de la dreta i dels conservadors com ho ha fet l’actual, un dret democràtic tan elemental com “el dret a decidir que, com les persones, també tenen les nacions. A decidir què? Ja ho veurem! L’error del PSC només s’explica perquè contràriament al que va declarar solemnement el president José Montilla, la preocupació principal de la direcció que ha fracassat sense pal·liatius, no ha estat Catalunya i els catalans.