El primer secretari dels socialistes valencians Jorge Alarte sembla que vulgui oblidar-se per fi del monotema de la corrupció del PP a la Generalitat, apostar pel seu partit i proposar fer tot el contrari del model triomfalista de de Camps que consistia en “construir milers de cases a l’any, amb deuda, hipoteques, grans fastes, molta propaganda i destrucció del territori; 15 anys malgastats malgrat la conjuntura econòmica favorable.
Alarte s’ha declarat orgullós de l’estat del benestar i el desenvolupament d’institucions d’autogovern del temps dels governs de Joan Lerma. Demanà explícitament el suport dels dirigents veterans a una nova proposta dels socialistes valencians. Una nova proposta, d’acord! perquè el que ha estat fins ara deixa motl que desitjar. També va declarar que se sentia orgullós de ser valencià , que sabia quina és la seua bandera, la seua llengua i la seua terra.No necessitem com Camps, va afegir, dir-ho cada dia ni amagar-nos-al darrere.
Amagar-nos darrere d’acord, que no fa falta. Però parlar del nostre país i més que parlar-ne fer-lo cada dia, sí! i sobretot deixar de tenir-ne la mateixa visió que en té, si fa no fa el Partit Populari i que és el fruit de quaranta anys de franquisme. Hi ha un poble valencià que espera retrobar uns valors i un país que un dia foren seus.
Estimat Àngel,
A veure si el socialisme valencià i el moviment valencianista progressista pot aglutinar un discurs social i valencià que conformi una majoria. La teva entrada apunta a una esperança necessària que per justícia ha d’estar a prop. Un projecte que no divideixi, que tingui arrel popular. Hi ha molts referents que Alarte pot mirar, Lerma, Pérez Casado, etc. I el món i les idees que tu, el teu pare i d’altres companys heu dut fins avui, ple de futur. Una magnífica tradició d’on beure i d’on construir un futur més just.
Una abraçada.
Gràcies Josep pel teu comentari. Les perspectives no són gaire favorables. La corrupció del PP, en lloc de penalitzar-lo sembla que li doni ales. Com tu dius, a veure si el socialisme valencià i el moviment progressista poden aglutinar un discurs social i valencià que conformi una majoria.El nacionalisme valencià i els partits progressistes fa temps -per no dir des de sempre- que estan condemnats a entendre’s. A veue si desprès d’aquestes majories asolutes de la dreta acaben entenent-ho.