He seguit en directe per Internet l’Ofrena de les Falleres Infantils. Quins uins conceptes, quins comentaris, i quin llenguate més pobre…
I per si fora poc, totes les falleres sense la senyera valenciana, totes amb la bandera d’Espanya ! Quina tristor.
Tanmateix, deixeu-me repartir les culpes començant pels més responsables, per l’Església, omnipotentent també a les falles , i continuarem pel Partit al poder, el Partit Popular, i a la part que li correspon l’esquerra cobarde quan manava, i acabarem amb qui menys culpa té, el poble, el nostre poble.
Però no ens enganyem: El poeta EN LA NIT DESÈRTICA ja descrivia el poble que ens ha tocat! Angeli castanyer:
Ai Val’encia, València!
La de la rora fina?
La dela col rumbosa!
Femella i gran femella.
,femella esmaperduda en la borda entel·lequia
d’un etern desficaci.
Ai València, València…
El corn de l’abundància?
El jou de la vergonya que un tall de Cids Campeadors impúdics impúdics han près per badolera.
València enforfoguiga, València abofegada de gorja i de rialles
baix la pota brusenta de la yegua bravía,
Oh l’imperi fal·loric del capdill immutable,
eixe capdill de sempre, sempre el mateix
i sempre adorat dels mateixos…
Estampa ruquerola d’una potència absurda,
la salvatge potència d’un poble que s’enlaira de folla egolatria
entre els versets insípids de l’AucaFalaguera.
equació insuperable d’una ciència inoida
I el poble? Pobre poble!
Equació insuperable d’una ciencia inoïda
que fa escut a tothora
de sa brusa hortolana,
amb un posat ingenu
que rebenta les pedres;
amb un badòc mig-riure
Que crema les entranyes ;
sempre immers, de bon grat, sota la boira cínica
d’una cultura pràctica
d’una ignorància útil…
I mentres tant, oh gloria,
oh Gloria inverosímil dels fautes troglodites!
oh la culta, la docta, malva poesia
de la flor fredolenca,
de la flor consentida sobre el vell cementeri,
La flameta grogusa de la nit calculada:
Sotanes infallibles
I smokings impecables´
en una rumba seria
d’estirpe ordenadora…
Ai València, València… La Moma t’enverina…
i laVerge t’ampara.
Sant Josep crea l’obra,
Sant Vicent fa el miracle;
I la creu I l’espasa –pensat I fet? Oh gloria!
Completa el sortilegi:
Sortilegi implacable de l’etern Matamoros…
I aixina serà sempre? Aixina serà sempre.
Que la patria, que diuen
Ja no és més i només que una inmensa
Contrada delitosa
On el pare fal·loria
-escull inimitable de la gràcia legítima-
Enfila amb tot silenci
Son ventre a ras de terra…
I mesura i sospesa
Amb furia de golafre
La fresca encarnadura
De la col poderosa.
De la col poderosa…
i de la rosa fina, la càndida assutzena´
El gesmil i la murta, el llorer i l’alfàbega…